Jordi Mir
Especialista en Pompeu Fabra
Jordi Mir, especialista en Pompeu Fabra, va ser qui va detectar que Barcelona havia atorgat la Medalla de la Ciutat al mestre el 1938, però que no se li va arribar a lliurar mai. Ahir, al Saló de Cent, es va reparar aquesta anomalia històrica.
L’Institut Cervantes de Londres inaugura avui, amb una xerrada de l’assagista Jordi Amat, les Conferències Joanot Martorell. El director de la seu londinenca, Ignacio Peyró, explica les raons d’aquesta iniciativa: “En la nostra programació cultural l’empremta catalana és molt important: en aquests últims temps hem treballat amb Benet Casablancas, Maria Canyigueral, Adolf Pla, Irene Solà, el traductor Peter Bush...”. Demà mateix, Eduardo Mendoza xerrarà amb Peyró de la seva obra, però el director va una mica més enllà: “Volia solemnitzar d’alguna manera aquesta presència amb un cicle amb vocació de continuïtat. D’aquí va néixer aquesta primera conferència sobre literatura catalana, que tindrà caràcter anual”.
Peyró relata que va negociar el nom amb el professor John London, que és el director del Centre Català de la Universitat Queen Mary, perquè “al Tirant hi ha una gran connexió anglesa i, a més, és també un llibre molt cervantí”. El director de la seu londinenca afegeix: “Per vocació ens agrada treballar amb departaments universitaris, i el Centre Català de la Universitat Queen Mary [oficialment, Centre for Catalan Studies] és un departament molt prestigiós i hi tenim molt bona relació”.
Peyró considera que és un moment dolç per a la literatura catalana, perquè “al Regne Unit s’està traduint més que mai del català, i per a molts lectors aquest repunt de l’interès editorial significa entrar en contacte per primera vegada amb noms per a nosaltres ben coneguts. De Permagel, d’Eva Baltasar, a obres de Sales, Rodoreda, Margarit o Pla, o antologies poètiques, crec que el moment és oportú per a una iniciativa d’aquesta mena”.
El director reconeix “una inclinació molt pròpia” per aquests autors. “En aquests últims anys he pogut parlar sobre Pla i el món britànic a les universitats d’Oxford i Leeds… Sigui com sigui, queda molt per fer, queda molt per traduir, perquè es coneguin autors, com ara Perucho, Gimferrer...”, posa com a exemple.
“El Cervantes és la casa de Garcilaso i d’Ausiàs Marc, de totes les llengües que es parlen a Espanya, i és bo que tot això es conegui i es faci visible”, conclou Peyró.
Sobre la conferència de Jordi Amat, Confluencias y disonancias de la literatura catalana y castellana a lo largo de un siglo, l’assagista explica: “Em sembla útil des d’un punt de vista d’història cultural explicar que quan a Catalunya es configura el sistema literari modern –en el sentit que Bourdieu ho va raonar a Las reglas del arte– es fa en català després dels segles dominats per la diglòssia. Aquest sistema, amb autors, editorials i revistes, fa un pas endavant amb la institucionalització noucentista, que té l’afany d’edificar una cultura plenament autònoma. És aquest sistema el que el franquisme destruirà, per mirar d’acabar amb la identitat nacional, però el procés de substitució no acabarà sent aquell que planificava el model cultural del règim, sinó que n’apareixerà un en castellà que és crític amb la dictadura”.
“Tradicionalment quan es pretenia posar en valor les relacions literàries de catalans i castellans, s’escollia com a patró Boscán, l’amic de Garcilaso que canvia de llengua. Apostar per Martorell implica un canvi de paradigma simbòlic que val la pena posar en valor”, considera Amat.
“El Cervantes és la casa de Garcilaso i d’Ausiàs Marc, de totes les llengües que es parlen a Espanya”, diu Peyró