Aniversari infeliç
Els membres de l’OTAN es tiren els plats pel cap en el 70è aniversari
Molts van pensar que l’OTAN moriria d’èxit després del seu quaranta aniversari, el 1989, quan van caure el mur de Berlín i el teló d’acer, i el comunisme va desaparèixer com a doctrina ideològica capaç de plantar cara al capitalisme. Però ha arribat fins als setanta, encara que sigui una mica perjudicada, si no amb la “mort cerebral” de què parla el president francès Emmanuel Macron, sí amb un principi d’alzheimer, necessitada d’una missió, un propòsit i coherència estratègica.
Theresa May va organitzar la festa d’aniversari i va encarregar un pastís amb setanta espelmes pensant que ella seria la mestra de cerimònies, sense imaginar llavors que el seu ministre Boris Johnson faria una mena de cop d’Estat i li arrabassaria el poder. Tampoc no podia somiar que, arribat el moment de la trobada, Macron, la cancellera alemanya Angela Merkel i el president turc Erdogan estarien barallats els uns amb els altres, i Donald Trump amb tots ells. I que més que la celebració d’un aniversari es tractaria d’una sessió al divan vermell del psicoanalista, a la recerca d’un sentit a la vida. L’OTAN ha estat descrita com una parella ja gran amb la síndrome del niu buit després que els fills se n’hagin anat de la casa. Sense l’amenaça comunista, necessita buscar altres coses a què dedicar-se, i aquí és on els diversos socis discrepen.
El principal objectiu de la festa londinenca era impedir que els convidats es tiressin el pastís al capdamunt com en una pel·lícula de Laurel i Hardy, per la qual cosa les activitats en comú van ser les mínimes. Una recepció ahir a la nit al palau de Buckingham amb la reina Elisabet com a amfitriona, una sèrie de trobades bilaterals per llimar diferències, i avui una sessió de tres hores en un hotel balneari a prop de Watford, als afores de Londres, en la qual cadascun dels 29 líders només tindrà quatre minuts per parlar. Molt poc, tenint en compte el volum de la carpeta d’assumptes pendents: Rússia, la Xina, el pressupost, l’autonomia militar de la
UE, l’accés d’Albània i Macedònia del Nord, l’atac turc als kurds del nord-est de Síria amb el plàcet de Trump, el terrorisme, la situació al Sahel, a Ucraïna, a Crimea, a Geòrgia...
I en el rerefons de tot, el Brexit i el que significarà per a l’equilibri de poders dins de la Unió Europea. Després de la marxa del Regne Unit, França quedarà com la principal potència militar i de seguretat dins de l’organització, un paper que vol fer valer com a contrapès al poder polític d’una Alemanya en fase de transició a l’era post-Merkel, que no vol finançar els deliris de grandesa gals. En aquest sentit interpreten els analistes el cop d’efecte de Macron al més pur estil De Gaulle, qüestionant la salut de l’OTAN, tendint una mà a Putin i afirmant que les prioritats han de ser la lluita contra el terrorisme, la “sobirania tecnològica” i l’autonomia militar, per no haver de dependre
REPARTIMENT DE PODERS La França de Macron vol aprofitar el buit que deixarà Londres després del Brexit
VISIONS DISPARS Uns veuen la Rússia de Putin com el principal enemic, però d’altres creuen que és la Xina
d’uns Estats Units cada vegada més reticents a exercir de xèrif (i a pagar un 70% de la despesa comuna de defensa, mentre només sis països membres compleixen l’objectiu d’aportar un 2% del seu PIB, i no està previst que Berlín ho faci fins al 2031).
El Brexit significa, entre altres coses, la renúncia explícita de Londres a exercir de pont entre els Estats Units i Europa, i una dentada massiva a la influència política i diplomàtica del Regne Unit, en declivi des que el seu imperi va començar a enfonsar-se. Això implica un nou repartiment de poders en el costat europeu de l’equació, fins i tot abans que se sàpiga quina serà la futura relació de seguretat entre els dos costats del canal de la Mànega.
Tres assumptes –Turquia, Rússia i la Xina– van dominar les entrevistes bilaterals. Erdogan va ser criticat com una amenaça a la cohesió de l’OTAN per la seva intervenció contra els kurds (aliats occidentals a Síria), la compra de míssils russos S-400, la posada en perill dels avenços dels últims mesos contra l’Estat Islàmic, i les amenaces més o menys explícites d’inundar la Unió Europea amb refugiats i abandonar l’estructura militar de l’Aliança Atlàntica, com va fer França als anys seixanta.
El missatge és que un soci no es comporta així. Putin va ser censurat per la seva política expansionista i de desestabilització. Però d’altres van insistir que cal anar tant o més amb compte amb la Xina, perquè el seu sistema és el principal desafiament a les democràcies liberals. O sigui, que l’OTAN té enemics de sobra per trobar-li sentit a la vida.