Aznar i els impurs

Les primeres eleccions (juny de 1977) van fer la funció d’una rentadora. Van afavorir la integració a la democràcia de conspicus militants del franquisme, un règim que s’havia imposat durant quaranta anys amb severs mecanismes de força: empresonament de dissidents, condemnes sumaríssimes, dràstiques prohibicions lingüístiques. La democràcia no és un sistema moral que exalça els purs i condemna els impurs. La democràcia admet a tothom, sempre que, naturalment, es respectin les regles que en fan possible el funcionament (per això ha estat tan greu l’unilateralisme independentista).

La dictadura exclou. La democràcia inclou. En una democràcia els únics judicis que es formulen són polítics i es poden refutar i contradir. Per això la democràcia sempre està en perill: admet que els antidemòcrates puguin accedir als beneficis del joc. Veure un representant dels nostàlgics del franquisme en una vicepresidència del Congrés pot doldre, però aquesta és la grandesa de la democràcia.

Amb els anys, no ha estat infreqüent (i, en general, beneficiós) el pas cap a posicions democràtiques de violents (els proetarres, per exemple); i d’autoritaris. Aznar és el cas més destacat d’evolució positiva: tot i haver començat a intervenir en la vida pública (articles a La Nueva Rioja) des de posicions crítiques a la constitució de 1978, va acabar sent president d’un govern democràtic per majoria absoluta. Per això sorprèn que ara tingui l’atreviment de qüestionar la presència de comunistes al govern d’Espanya (en el cas que el pacte entre Sánchez i Iglesias arribi a port).

Les crítiques d’Aznar a la participació de comunistes en el govern han coincidit amb el desè aniversari de la mort de Jordi Solé Tura, pare de la Constitució, lluitador antifranquista de filiació comunista, home construït a si mateix, professor brillant, assagista polèmic, reformista d’esquerres, rigorós, tolerant, devastat abans d’hora, com l’entranyable Pasqual Maragall, per la cruel desmemòria de l’alzheimer.

Que la desmemòria no infecti la democràcia espanyola! Tothom és admès a l’àgora: tant li fa un pare de la constitució com un crític. Ningú no pot excloure ningú. Molts dels mals que ara patim (el plet català, per exemple) arrenquen precisament de la pretensió d’alguns sectors de la dreta espanyola de marcar fronteres entre els que són dignes i indignes de la

Constitució. Critiquen, amb raó, la pretensió nacionalista de decidir qui és bon o mal català; però cauen des de fa anys en el mateix defecte: qui és bon o mal espanyol.

Tots som iguals a l’àgora democràtica: el lluitador antifranquista i el franquista que va acceptar el joc. Però una cosa és la democràcia i l’altre és la decència: qui s’ha cregut que és Aznar (i tots els que, en aquest punt, li donen la raó) per negar el dret a governar als hereus d’aquells que van dedicar els millors anys de la seva vida a combatre la dictadura i que, mitjançant Solé Tura, que representava el PSUC i el PCE, van participar de manera generosa i responsable en el pacte de la Constitució?

Les crítiques a la inclusió de comunistes al govern coincideix amb l’aniversari de la mort de Solé Tura