L’incendi universal
Primer van cremar els eucaliptus, un bosc sencer, encara que no som a Austràlia. Els eucaliptus van arribar amb la demanda de fusta i una mala fama d’arbre invasor que encara arrossega i encén els ànims, ja força reescalfats, a les tavernes gairebé buides, perquè al poble tampoc no hi queda ningú, si de cas a l’estiu els estiuejants i els bombers, transitoris uns, insuficients els altres. Els eucaliptus van cremar i el telèfon sonava els primers dies d’octubre del 2017, els del poble ens trucaven als de Barcelona, nosaltres a ells. Moltes coses es van cremar aquells dies.
Després el foc va encendre els pins i les columnes de fum es van elevar cap a un cel ressec i vermellós. Les pluges acostumaven a arribar a finals d’agost i principis de setembre, el bosc es feia terra de tenebres i als nens ens espantaven amb històries d’apareguts. Haurien d’haver-nos espantat amb el que vindria, però llavors ningú no en sabia res, del canvi climàtic, tot i que ja tots hi treballàvem. Alimentant-lo.
M’agradaria dir als reunits a Madrid
Una mà encén el llumí, però és el clima el que ens acabarà abrasant
que a la porta de la casa del meu avi penjava una pota de llop, de quan els animals baixaven al poble cobert de neu buscant-hi menjar.
Ara no hi ha llops i la neu dura amb prou feines uns dies a les muntanyes, encara que aquesta tardor ha estat plujosa, fins i tot massa plujosa per a aquelles terres gairebé sempre entollades.
Les catalanes, com ens anomenaven al poble a les nenes de la immigració, jugàvem al bosc que ara és parc, un parc transnacional, Xurés a Galícia, Peneda-Gerês a Portugal, un paradís travessat per una frontera tan artificial com ho són totes. El paradís es va cremar aquell octubre maleït.
M’agradaria dir als reunits a Madrid que sí, que algú va encendre un llumí, però que l’espurna va inflamar els camps ja abrasats perquè no plou quan ho hauria de fer i fa calor quan no toca, que sí que hi ha escalfament i cal ser un neci per negar-ho o per creure que hi ha coses més urgents ara mateix. No n’hi ha. Que són moltes les mans que hi ha darrere de les flames, a Califòrnia o l’Amazònia, que en les desgràcies tampoc no hi ha fronteres.
Els eucaliptus i els pins van cremar, però els castanyers i els roures, els vells carballos, van resistir, i dos anys després van rebrotant. Els carballos han estat sempre en aquelles muntanyes ara pomposament reserva de la biosfera encara que estiguin cobertes de cendra; són de la terra, com diuen al poble. Per alguna cosa els va posar allà la natura o la divinitat.
M’agradaria dir als reunits que el que esperem és que rebroti l’esperança, ni que sigui només una mica.