La XIV legislatura es posa en marxa

Ahir dimarts es va posar en marxa la XIV legislatura amb la constitució dels òrgans de govern del Congrés dels Diputats i del Senat. La socialista Meritxell Batet repeteix, tal com es preveia, com a presidenta del Congrés. Pilar Llop relleva el també socialista Manuel Cruz en la presidència del Senat. Aquests nomenaments estan en sintonia amb el resultat de les eleccions del passat 10 de novembre, guanyades pel PSOE. Unes eleccions que, d’altra banda, van aguditzar el fraccionament de l’arc parlamentari: ara són presents al Congrés una vintena de formacions polítiques, xifra rècord des de la recuperació de la democràcia. Aquesta circumstància va tenir el seu reflex ahir a l’hora de constituir les meses, especialment la del Congrés. Va ser un procés complicat, que va començar dies enrere amb la proposta d’establir un cordó sanitari perquè els ultradretans de Vox no poguessin obtenir càrrecs en l’esmentat òrgan, i que va acabar de manera insatisfactòria gairebé per a tots. Perquè Vox tindrà finalment una vicepresidència a la Mesa del Congrés, encara que no una secretaria, a la qual també aspirava, a causa que els seus desacords amb PP i Ciutadans ho van impedir; de la mateixa manera que van impedir que la formació taronja tingués representació a la Mesa.

En aquests primers compassos de la legislatura, l’esquerra ha demostrat més pragmatisme i fins i tot cohesió que la dreta. Això li ha permès quedar-se sis dels nou càrrecs de la Mesa del Congrés, mentre que a la del Senat hi va haver un empat a tres, i el PNB va obtenir el setè.

Tot i això, els obstacles per aconseguir formar un govern continuen a la vista. El poder legislatiu ja està constituït. Però el poder executiu continua en l’aire. Aquest és ara el pròxim repte, el més urgent. Perquè després de la comunicació al Rei, per part de la presidenta del Congrés, de la constitució de les cambres, el Monarca haurà d’obrir consultes amb els partits amb vista a la convocatòria d’una sessió d’investidura del candidat a president del Govern. Aquest candidat és el socialista Pedro Sánchez, que si bé ja té el suport d’Unides Podem, ordit a gran velocitat després de les eleccions del 10-N, depèn d’ERC, i en concret d’aconseguir la seva abstenció, per assegurar-se la investidura. Ara bé, encara suposant que aquest assoliment estigués a l’abast de la mà –no aquest mes, com pretenia el PSOE, sinó potser al gener, perquè ERC prefereix negociar amb més parsimònia– i permetés la formació de govern, encara vindria després un període de previsibles inestabilitats, atesa la debilitat de la majoria d’esquerres, la pugnacitat dels seus rivals, la fragmentació de la Cambra i els interessos de fons o conjunturals de les diferents formacions polítiques.

Espanya fa tant de temps que està instal·lada en la inestabilitat, que sembla haver-hi trobat el gust. Un gust que no arribem pas a comprendre. És urgent formar un govern que pugui aprovar nous pressupostos i planificar la gestió a mitjà i llarg termini. Senzillament, el país no pot instal·lar-se en la inestabilitat sense arriscar-se a perdre pistonada. Van resultar tranquil·litzadores les declaracions efectuades per Pedro Sánchez dilluns, descartant la possibilitat d’unes terceres eleccions. Però les formes eixutes apreciades ahir al Congrés dels Diputats –empentes, insults, etcètera– no conviden a l’optimisme. Per això van ser doblement oportunes les exhortacions que van fer ambdues presidentes, Batet i Llop, a la trobada i el diàleg, que ara són més necessaris que mai. Es comprèn que les formacions marquin perfil propi en aquests primers compassos de la legislatura. Però en el seu transcurs hauran de buscar acords o... exposar-se a pagar les conseqüències de no fer-ho. Amb la fragmentació actual, el pacte s’imposa. Ahir ja ho vam veure: rebutjar-lo pot tenir un preu.

La fragmentació parlamentària obliga a pactar... o a pagar un preu per no fer-ho