Crisis emocionals

Potser mai no s’havien escrit tants llibres com ara, centenars, per intentar explicar el que ens està passant. Hi ha versions per a tots els gustos i des de tots els angles. En vindran moltes més, que facilitaran a l’historiador del futur un material formidable per fixar el relat, que tornarà a ser revisat periòdicament. La història no es fa, sinó que es refà, deia Vicens Vives. Una última novetat són les memòries de Mariano Rajoy, on ens explica que si Puigdemont hagués convocat eleccions hauria aplicat igualment el 155, contradient veus que van viure aquells moments en primera persona com Urkullu, Soraya Sáenz de Santamaría, Rafael Catalá, Santi Vila i molts d’altres. És molt bo que escriguin memòries els qui han tingut responsabilitats públiques. Però no per facilitar titulars i passejar-se per les televisions, sinó per aportar vivències versemblants. Ja em diran què pot dir de nou, a part de les anècdotes, el tercer volum de memòries de l’inefable José Bono.

El nacionalisme espanyol dels últims 150 anys té per principal enemic el catalanisme polític, que després va derivar en el nacionalisme pujolista i ara s’ha instal·lat en l’independentisme, que té un dels seus líders a la presó, l’altre a Waterloo i el tercer que ocupa el vicariat de president de la Generalitat.

És una fórmula tricèfala que li resta força i eficàcia però que és així, d’acord amb les declaracions creuades entre els uns i els altres gairebé diàriament. L’evolució del catalanisme s’ha basat en la defensa d’una idea alternativa, transformadora, d’Espanya i més autogovern per a Catalunya. Espanya no ha volgut canviar i Catalunya ha insistit a trobar un espai còmode dins d’ella que ara s’ha transformat en l’aspiració d’un sector important de catalans, no majoritari, que volen separar-se amb totes les seves conseqüències.

La deriva es va accelerar el novembre del 2012 quan Artur Mas invocava la primera gran manifestació massiva de la Diada d’aquell any per convocar eleccions dos anys abans d’esgotar-se el mandat. Va pensar equivocadament que aquelles multituds eren seves i que el votarien. Va perdre dotze escons. I va continuar amb el discurs com si res no hagués passat. Ni els tribunals ni la Constitució no aturaran el procés català, va dir en aquella ocasió. Va ser una decisió que va marcar el començament del final de la seva carrera política com a president de la Generalitat.

Si hagués de fer un breu resum, necessàriament incomplet i parcial, diria que ha sobrat emoció, gestualitat, precipitació i confiança en unes forces que no existien per proclamar la independència unilateral. El lema d’aquella multitudinària Diada del 2012, convocada per l’ANC, era “Catalunya, nou Estat d’Europa”. Estava molt bé, però no hi havia Estat, sinó una autonomia que depenia d’un Estat que va respondre amb totes les seves forces a la breu independència declarada per Puigdemont, que al cap de pocs dies va fugir sense que els seus companys de govern ho sabessin.

Deia Amadeu Hurtado en les seves magnífiques memòries, Quaranta anys d’advocat, publicades el 1967, que quan Companys es va decidir a fer el gest espectacular de la nit del 6 d’octubre del 1934, “es va adonar de seguida que havia obert una d’aquelles crisis emocionals que estimulen les nostres multituds a

Ha sobrat emoció, grans gestos d’astúcia, precipitació i confiança en unes forces que no existien

sentir el gust de l’agitació pels problemes permanents de la nostra vida pública”.

Aquesta sensació de mobilitzacions massives la va tenir també Manuel Chaves Nogales en informar per al diari Ahora de Madrid de l’apoteòsica arribada de Companys a la tornada del penal d’El Puerto de Santa María (Cadis). Parla d’un milió de catalans victorejant el president indultat des de Castelldefels fins a la plaça Sant Jaume. És interessant observar que Companys va ser candidat a les eleccions de febrer del 1936 malgrat estar pres.

Han corregut tantes emocions en el procés que no hi ha hagut temps de posar els peus a terra i reconèixer que l’experiment no ha anat bé per a ningú. No es produirà el canvi de rasant fins que algú amb autoritat digui que tot plegat ha anat malament. S’ha demostrat, tot i això, que Catalunya no té prou força per separar-se unilateralment d’Espanya però és capaç de desestabilitzar l’Estat, com s’està demostrant en aquests últims mesos. Seria hora d’admetre que la frustració és compartida també per molts independentistes.

Les improvisacions i emocions han caracteritzat la política catalana dels últims anys. Explica Guillem Martínez en una de les seves interessants cròniques del procés que la secretària d’Estat nord-americana amb Barack Obama, Hillary Clinton, va enviar a Barcelona una col·laboradora seva, Anne-Marie Slaughter, per entrevistar-se amb Mas i saber, de primera mà, si existia una proposta o un futurible governamental d’independència. En l’entrevista, Mas va fugir d’estudi amb digressions retòriques, fins i tot quan la seva interlocutora li va preguntar directament què volia Catalunya. Després de finalitzar l’entrevista al Palau de la Generalitat, Slaughter va declarar: “No he tingut mai una reunió tan inútil en un lloc tan bonic”.

S’han perdut tantes energies perquè els famosos fulls de ruta eren mapes que no conduïen enlloc, com aquella esplèndida novel·la de Graham Greene, Journey without maps, plena d’idees romàntiques del continent africà del 1935. El realisme i la força dels fets tornaran. Però caldrà que els responsables de tot plegat diguin que s’han equivocat.