Arquitectes i enginyers filòsofs!
D’ençà de la meva sortida de l’activitat política, l’octubre del 2017, de la mà de les universitats Ramon Llull i de Lleida he pogut reprendre la meva enyorada activitat acadèmica. Malgrat les circumstàncies penoses que ens ha tocat viure durant aquest darrer bienni negre, bons amics de La Salle em van proposar immediatament integrar-me en un projecte ambiciós i interdisciplinar que segueix el camí obert fa uns anys a les millors universitats anglosaxones i que consisteix a incorporar assignatures d’humanitats, i en especial de filosofia moral, d’antropologia i de sociologia, entre estudiants de carreres tècniques. Així, futurs arquitectes, enginyers i experts en animació digital han vist incorporar en els seus dissenys curriculars crèdits humanístics, amb el propòsit que els ajudin a ser bons professionals però també millors persones. Perquè “nulla aesthetica sine ethica”, va sospirar José María Valverde en temps segurament més difícils que els nostres. I perquè, com ha escrit amb saviesa Jordi Llovet, “és la política i la societat, agafada en tota la seva complexitat, allò que dona sentit ple a la formació d’un home o d’una dona de ciències o de lletres del futur, al servei de la societat a què pertany”. I al de la seva pròpia autorealització personal, afegeixo jo.
Tenint en compte que, com assenyalen totes les enquestes, el 70% dels britànics estan convençuts que el món va a pitjor i que entre la població occidental ha quallat el convenciment que durant aquest segle el nostre model de societat, la nostra idea moderna de progrés, implosionarà sense remei, el tema mereix ser tingut en compte. La lectura de les meditacions sobre l’estat del món proposades als meus alumnes durant aquesta tardor acredita qualitativament aquest malestar distòpic: empatia amb personatges de ficció com el Joker i amb els seus crims, desconfiança absoluta en els polítics i en els rics, en les institucions democràtiques i en l’economia social de mercat i, pitjor encara, absoluta convicció que el futur que els espera serà infinitament pitjor que el passat que van viure els seus pares són el resum de les seves certeses. “Aquest model de societat no és sostenible i en poc temps acabarà caient per la revolució de les seves víctimes”, va sentenciar en Jaume, un alumne de tercer. És en aquesta sensibilitat generacional que cal inscriure els crits plens d’angoixa de grups d’èxit com Carolina Durante quan ens parlen d’una generació buida que fa seus els versos “Mi respuesta a todo es: joder, no sé”, o que es lamenta sobre “¿Cómo cojones hemos llegado aquí?”.
Penso que el camí iniciat, entre d’altres, per la Universitat Ramon Llull forma part de les contribucions qualitativament significatives per a la superació d’aquest moment agònic del món que hem heretat. Perquè podem aspirar a dur una vida bona, a ser feliços, si aquesta no es desenvolupa en un entorn de llibertat i justícia? Podem aspirar a la nostra pròpia autorealització personal si no hem reflexionat sobre qui som, què hi fem aquí, per què hem nascut? I més important encara, per què hem d’envellir i fer-nos grans fins a morir? I finalment, com podem construir un projecte de vida propi, dedicar-nos a allò que ens interessa, la nostra família, els nostres amics, el nostre oci i negoci si romanem indiferents o simplement al marge de la societat, que és la pròpia geografia, la pròpia història, la comunió amb la resta d’homes i dones que coexisteixen amb nosaltres? Ens serà realment possible, com pregonen alguns, aspirar a ser bons professionals, bones mares, bons esposos i bons amics, si no compartim cap tipus d’aspiració col·lectiva?
Max Weber va creure sempre que ciència i política eren incompatibles. Tan cert com que sempre va mostrar un gran interès per reflexionar sobre l’acció política. Com va advertir parlant d’ell Raymond Aron, encara que acadèmic brillant, en Weber, com abans en Bentham, Stuart Mill i en tants altres, sempre hi trobarem un punt de nostàlgia de la política, com si la finalitat última del seu pensament hagués estat la passió per sortir de l’aula i passar a l’acció transformadora.
Penso que seran les humanitats i no la ciència ni la tècnica les que ens trauran de la barra del desengany en què ens hem repenjat, confosos i desorientats com el qui es queda sol, entre desconeguts, en un bar de nit de memòria infausta. Personalment, el darrer dia de curs, em conformaré que el desengany, la desconfiança i l’apatia que corsequen el cor de molts dels meus alumnes, nascuts tots a partir del 1998, es tornin com a mínim en el renovat inconformisme que va encarnar per a la meva generació a Reality bites Winona Ryder, qui, encara que igualment fastiguejada amb el món que li havien transmès els pares, sí que, al meu parer, efectuava la pregunta correcta, i que no era altra que “com podem redreçar el desastre que hem heretat?”. Formant homes i dones de ciència... però també ciutadans polítics, en el millor sentit de la paraula.
Seran les humanitats i no la ciència ni la tècnica les que ens trauran d’aquesta barra del desengany