Que valents que som!
Al menyspreat món dels toros, un gest ve a ser el següent: plantar-se en solitari una tarda davant de sis toros i sortir-ne il·lès. Al món independentista, un gest és fer una gracieta i agradarse. Els tretze diputats d’ERC, els vuit de JxCat i els dos de la CUP es van plantar ahir a les Corts. També els senadors.
El cos els demanava un gest èpic. Renunciar a l’escó? Donar el sou –i les dietes– a beneficència? Dejunar? Ovacionar l’ascensió de Gerardo Pisarello, que a Barcelona no es posava corbata ni que el matessin?
Quan s’esmenta tan ufananosament Luther King, Bobby Sands, Rosa Parks o Gandhi, escriure “llibertat” en un vot sabent que és nul i irrellevant o deixar anar un discurset a l’estil de “yo soy rebelde porque el mundo me ha hecho así” quan es jura o es promet el càrrec és ridícul.
Pel que sembla, disposar de tots els drets i opcions que concedeix la categoria de diputat o senador és insuficient i cal tirar-se algun pet per fer política, quedar bé amb la parròquia i sorprendre el món amb aquestes
Acatar amb frases de l’estil “yo soy rebelde porque el mundo me ha hecho así” és ridícul
mostres d’enginy parlamentari.
Que entremaliats i rebels que som!
És una pena que els parlamentaris independentistes s’apuntin al postureig de bon començament. Si d’ocasions no els en faltaran, així que surtin de nit a Madrid!
El problema del postureig i els gestos de pa sucat amb oli és que s’assemblen als brindis al sol quan se suposa que són antitaurins i han acceptat el sacrifici de passejar per Espanya perquè la seva causa avanci i no per mostrar a Madrid el que ja sabem a Barcelona: a falta de vots, suports exteriors i rumb polític, l’independentisme s’ha convertit en una successió de gestos, tirant a despectius, que només s’expliquen des de l’autocomplaença.
Jo estic molt cremat dels gestos, el postureig i les ventositats que tant agraden als seus emissors, perquè debiliten la convivència, exasperen pel gust d’exasperar i engreixen –naturalment!– Vox.
Si Espanya fos Turquia, la successió de bestieses fetes i escoltades ahir a les Corts hauria conduït a la inhabilitació ipso facto de més d’un i d’una. Per sort, vivim en una democràcia que paeix les insolències, fins i tot després de mesos de desgovern a Espanya (anys a Catalunya, i espera...).
Quins gestos! Meravelles de la humanitat, llums en la foscor i valentia, una gran valentia.
Som i serem collonuts!