Pa i roses
Al barri han tancat alguns bars, i després d’una bona modernització han substituït la vella fortor de fritada i bota de vi per la flaire de la farina enfornada. Les fleques que ofereixen pans de massa mare, espelta, de llavors variades o de tomàquet, d’oliva, panses i nous han esdevingut els colmados del futur. La ideologia del benestar ha imposat nous costums. El retorn a l’essencial no només conviu amb la imparable tecnologització del món, sinó que n’accelera la demanda, cada vegada més exigent i sofisticada, mentre la cultura de bar entra en decadència i l’hàbit de freqüentar-los, a certa edat, respon inequívocament a un mal acomodament amb les rutines.
Al poble hi havia sempre dues classes d’homes: els que anaven al bar –la majoria– i els que no el trepitjaven mai. La seva renúncia els feia virtuosos, però alhora els aïllava de la resta. No jugaven a cartes, no bevien cigalons recolzats a la barra, amb un escuradents entre els llavis, o menjant cacauets, ni s’herniaven a brams quan veien una mà definitiva. Però semblaven més tristos. Sense saber-ho, emulaven aquell
Adorno tan esnob que va arribar a qualificar de frívola La consagració de la primavera de Stravinski i, quan va emigrar als Estats Units, va haver de suportar Mickey i Minnie per tot arreu. “Cada visita al cinema em deixa, contra tota la meva vigilància, més estúpid i pitjor”, va escriure.
Davant el floriment de la cultura del pa caldria revisar la càrrega política d’aquest aliment, que simbolitza la mínima porció de dignitat humana. Al llarg de la història, les civilitzacions van haver d’intercanviarlo per llibertat. Fa més de cent anys, la sufragista Helen Todd feia campanya a Illinois advocant pel dret al vot femení i utilitzava un eslògan, “Pa i roses”, que va explicar així: “El sufragi contribuirà a avançar en el moment en què el pa de la vida, que és la llar, el refugi i la seguretat, i les roses de la vida, la música, l’educació, la natura i els llibres, siguin l’herència de cada nen que neixi al país, en el govern del qual té veu”.
En la nostra ànsia per garantir-nos el pa, oblidem les roses. Heus aquí el nostre planeta reescalfat, esgotades gairebé les seves reserves, o la nostra educació cada cop més amenaçada per la precarietat, també per la ignorància dels que pretenen alterar la sembra de coneixement i canvien programes educatius, alteren conceptes i realitats i fan des-pedagogia amb les seves doctrines negacionistes. Sí, que obrin fleques modernes per combatre la moral d’esclau: no s’ha de menjar mai de genolls.