Ser discapacitat a Barcelona costa entre 17.700 i 41.200 euros a l’any
A les dificultats quotidianes que suposa ser discapacitat en una gran ciutat com Barcelona –per exemple, per moure’s si es va en cadira de rodes, malgrat que no és de les pitjors urbs en accessibilitat en espais públics– s’hi suma l’important sobreesforç econòmic que han de fer les persones afectades i les famílies d’aquestes persones. Un estudi encarregat per l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD) i el Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (Cocarmi) presentat ahir estima que aquest cost addicional, que considera un greuge respecte de la resta de la població, oscil·la de mitjana, segons els diferents tipus, graus i edats, entre 17.700 i 41.200 euros anuals per a un estàndard de vida equiparable amb el de la mitjana dels habitants.
A Barcelona hi viuen 137.824 persones amb discapacitat, un 8,5% de la població total, i només un 21% estan reconegudes per rebre ajuts de la llei de Dependència. Aquest és un primer problema que han d’afrontar. Però n’hi ha més, alguns d’estructurals que condicionen bona part de la seva vida. Per exemple, mentre que la taxa d’activitat laboral del conjunt de la població catalana és d’un 81,6%, la d’aquestes persones es queda en un 35%.
L’informe ha estat elaborat per l’Escola Superior de Comerç Internacional de la Universitat Pompeu Fabra (ESCI-UPF) amb la col·laboració del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu i entitats com ara les federacions ECOM, la Catalana de Discapacitat Intel·lectual (Dincat) i la de Salut Mental Catalunya o l’ONCE. Es tracta d’un treball que no té referents a Espanya i molt pocs fora del país.
En primer lloc, s’ha calculat el sobrecost directe i indirecte que comporta la discapacitat per als barcelonins que viuen a casa seva, en un entorn familiar; per tant, no es preveuen els que viuen en un centre. També s’ha determinat la
INICIATIVA PIONERA Un estudi municipal identifica el greuge econòmic respecte de la resta de la població
factura que suposa, per exemple, l’atenció personal que requereixen aquestes persones en la vida diària, els serveis de professionals i l’adaptació dels seus habitatges, a part de les oportunitats –els ingressos que deixen de percebre per no haver assolit un determinat nivell d’estudis o de renda per la seva situació– i els curadors principals, que solen ser dones de la mateixa família. Finalment, s’han restat els diferents tipus d’ajuda que hi ha, des de pensions no contributives, les derivades de la llei de Dependència i les deduccions en l’IRPF fins a altres bonificacions. En tots els casos s’han tingut en compte valors mitjans corresponents a la ciutat de Barcelona com, per exemple, el salari.
Per incloure-hi tantes situacions com fos possible, s’han determinat 13 perfils de discapacitat –com més alt és el grau, més alts són els costos associats– i dues grans franges d’edat. Tres col·lectius corresponen a discapacitats físiques; tres, a intel·lectuals; tres, a trastorns mentals; dos, a visuals, i dos més, a auditius. Tots estan segmentats per a menors i majors de 65 anys. El resultat s’ha ponderat tenint en compte el pes que té cada grup en el conjunt de la població de Barcelona. Així, per a la població d’entre 6 i 64 anys, el greuge total és de 41.203,54 euros anuals amb uns costos directes de 17.743,47. Per a la de 65 anys i més, el total és de 36.785,46 euros, i els directe, de 21.111,22. La quantitat varia molt segons les tipologies. El col·lectiu que en surt més
malparat és el dels discapacitats físics de grau més alt menors de 65 anys, amb 95.312,88 euros.
“Viure amb una discapacitat comporta despeses afegides en la vida quotidiana tant per al discapacitat com per a la família del discapacitat, que implica una desigualtat respecte de la resta de la població”, va lamentar a la presentació de l’estudi la regidora d’Infància, Joventut i Persones
Grans, Marga Marí-Klose, que presideix l’IMPD, organisme que aquest any celebra el seu 40è aniversari. En aquest sentit, la regidora va reiterar l’aposta de l’Ajuntament de Barcelona per continuar compensant part d’aquest sobrecost amb ajuts i bonificacions en àmbits com l’habitatge, la cultura, l’esport, la salut o l’atenció a les persones.
L’estudi proposa mesures a les administracions perquè contribueixin a pal·liar el greuge, ja que pot arribar a ser una causa d’exclusió social. Entre d’altres, planteja incloure la discapacitat com a variable a considerar en polítiques de tarifació social; tenir en compte el diferencial de l’edat quan es calcula el sobrecost i, per tant, la importància més gran dels costos indirectes com més jove és la persona afectada; articular actuacions en clau de gènere que prevegin el predomini de la dona en el paper de curadora principal, o fugir de polítiques d’homogeneïtzació d’ajuts perquè el col·lectiu de discapacitats és clarament heterogeni i cal que els recursos es distribueixin de manera eficient i eficaç.
SUPORT INSUFICIENT
Només a un 21% dels afectats se’ls reconeixen els ajuts de la llei de Dependència