“És possible que Europa torni a la guerra, no donem per fet que és pacífica”
Sam Mendes, cineasta, dirigeix ‘1917’
El director britànic Sam Mendes, guanyador d’un Oscar per American beauty, està a punt d’estrenar 1917, que aspira a convertir en una de les fites del cinema bèl·lic del nostre temps. La cinta, rodada en el que sembla un únic pla amb un únic tall, narra les perilloses peripècies d’una missió gairebé impossible a càrrec de dos caporals anglesos que en poques hores han de cobrir un llarg tros sota foc enemic per avisar i salvar 1.600 soldats aliats ficats de ple en una trampa dels alemanys. És de les pel·lícules que mantenen l’espectador amb el cor a la boca gairebé tota l’estona, tret de les pauses justes per aguantar. El film arribarà a Espanya el 10 de gener.
La pel·lícula s’inspira en les històries de la Primera Guerra Mundial que li va explicar el seu avi. Quines emocions li va transmetre?
El meu avi no va parlar mai als fills del que va viure en aquella guerra; només als nets. Era molt jove quan el van portar al front. Cap dels seus relats no tractava de valor i heroisme. Tots es referien a la sort i a les coincidències. A la fina línia que hi havia entre la vida i la mort. Ens va explicar com a un amic seu li va caure una bomba al costat i va desaparèixer. I com a ell li va tocar portar un missatge per terra de ningú. Aquest petit fragment és el que vaig convertir en el germen a partir del qual vaig desenvolupar el guió, que és una història molt diferent. El film no tracta del meu avi, però sí que es deu a ell.
La pel·lícula està rodada en llargs plans seqüència: una decisió arriscada en el terreny tècnic i el narratiu. Per què ho va fer així? Vam rodar en plans molt llargs, d’entre cinc i deu minuts, que després vam cosir. Volia tancar el públic amb els personatges perquè experimentés amb ells el tic-tac del rellotge, perquè fes cada pas amb els soldats i en sentís la respiració en temps present. Perquè els espectadors no es poguessin escapar d’aquest viatge i perquè se sentissin terroritzats pel que els pogués esperar en cada moment però, malgrat tot, es veiessin obligats a continuar avançant.
En aquest viatge hi veiem el pitjor i el millor de l’ésser humà. Així va voler retratar la nostra ànima?
Sí. Fas una pel·lícula bèl·lica per revelar alguna cosa sobre l’ésser humà. La guerra és la situació més extrema de totes. Allà a l’ésser humà li treuen totes les capes fins a arribar a l’essència. Veus de què és capaç. Per mi l’essencial és la gestió de la por. Els que no saben gestionar la por recorren a la violència. A 1917 hi veus molts homes diferents, cap d’especialment bo o dolent en principi; tots perduts en la boira de la guerra i intentant trobar el seu camí. Per mi sí que era important que al camí hi apareguessin alguns personatges que fossin amables amb els dos soldats protagonistes, l’Schofield (George MacKay) i en Blake (Dean-Charles Chapman); bones persones que els donessin motius i fortalesa per poder continuar avançant.
Creu que és important recordar com és la guerra avui? Sempre ho és. La pel·lícula no és una lliçó d’història. Els soldats són britànics, però podrien ser belgues o francesos. Del que es tracta és de transmetre l’experiència i l’infern que és la guerra, no només de manera conscient, sinó també de manera inconscient. No hi ha una perspectiva nacionalista. El film no està
dissenyat per sermonejar ningú.
De totes maneres, algú que s’ha amarat tant d’una guerra europea potser s’ha preguntat si hi podríem tornar.
Sí que crec que és possible. I és bo recordar que aquesta gent lluitava per una Europa lliure i unificada. Cal tenir clar, sobretot al meu país, que això és una cosa que no volem sacrificar. Donem per fet que Europa és pacífica i que tots ens portem bé, però no ho hauríem de fer; no fa gaire era molt diferent. Hem d’evitar la tornada a una visió egocèntrica i nacionalista, basada en una mena de nostàlgia de la guerra. Perquè un conflicte armat és una catàstrofe que fa desaparèixer tota una generació. Però hi ha esferes on s’evoca la guerra com a símbol o exemple de la grandesa de ser britànic: això per mi no té cap sentit. Som una nació amb una gran suficiència. És veritat que vam guanyar dues guerres. Però sota cap circumstància no hauríem d’intentar tornar-hi.
Les escenes a la trinxera i en terra de ningú recorden Camins de glòria, de Kubrick. Va pensar en aquesta pel·lícula?
Camins de glòria acompanya per sempre més tothom que l’ha vist. És una gran pel·lícula sobre la Primera Guerra Mundial, de què no hi ha gaires films. Sí que hi vaig pensar. Però 1917 és molt diferent. La de Kubrick parla de la bogeria d’enviar els homes a la guerra. A la meva això es dona per fet, i els generals no són els dolents de la història. La meva pel·lícula es regeix per regles pròpies. Però esperes fer una obra que, com aquella, Apocalypse now o Salvem el soldat Ryan, trobi el seu lloc com a referent en la manera de percebre la guerra al segle XX.
A 1917 les imatges de cadàvers, rates i sang s’oxigenen amb d’altres de molt boniques. Calia donar una treva al públic?
Sí. Per crear un fil sense fissures cal canviar els tempos, alternar l’acció i el soroll amb la tranquil·litat i el silenci. Una de les coses que més m’enorgulleixen de 1917 són aquests moments de pau en què el públic pot agafar aire per a la següent matança. Aquests moments de bellesa tenen molt a veure amb l’entorn natural. La retirada de primera línia del front coincideix amb l’esclat de la primavera, quan les fulles i les flors tornen als arbres i els rius corren cabalosos. La natura floreix malgrat la destrucció humana; es riu de nosaltres. No és casual que tot comenci i s’acabi amb la imatge d’un arbre. Hem de mantenir el contacte amb la terra. Volia que la natura fos un altre personatge. Havia de tenir una veu per donar perspectiva a la guerra. Hi havia d’haver temps i espai per al lirisme en un món perdut.
EL COR A LA BOCA La tècnica de rodatge i el perill de la missió narrada creen una tensió espectacular