Aquesta soc jo
L’art és un camí ple de bifurcacions cap a qualsevol indret. De vegades et porta a llocs molt llunyans que no sabies ni que existien i d’altres acabes ensopegant amb tu mateix. Sospito que la meva fascinació pels autoretrats ve d’aquí. Una persona que et mira des d’una pintura pot resultar tan emocionant com a la vida. La imatge que ens torna de nosaltres mateixos és molt diferent de la que ens dibuixem quan estem tots sols davant el mirall o en la memòria. En aquest cara a cara amb els artistes, posant-nos en la seva pell i mirant de saber com es veien o es volien veure a si mateixos, sempre s’esdevé una cosa molt humana i reveladora. N’hi ha d’arrogants, esquius, pomposos, amenaçadors, perplexos, autopromocionals, enigmàtics o aterridors. No oblidaré mai els ulls sense por de l’últim autoretrat de Maria Lassnig, artista austríaca que al llarg de la seva vida va retratar obstinadament els seus incendis interiors a través del seu cos, tan aviat tendre o sexual com diabòlic o grotesc. A punt de fer noranta anys es va despullar per última vegada davant els pinzells. Amb un revòlver s’apuntava la templa i amb un altre l’espectador. El quadre es titula Tu o jo.
Maria Lassnig –vaig conèixer la seva obra a la Fundació Tàpies– va morir el 2014 després d’un reconeixement tardà. Tenia 94 anys, cinc menys dels que va fer Luchita Hurtado el 28 d’octubre. El nom de la pintora veneçolana deixarà indiferent la majoria de gent, però la revista Time l’ha inclòs entre les 100 persones més influents del 2019. Fa tres anys, durant la catalogació de l’obra de qui va ser el seu marit, el també pintor Lee Mullican, un especialista va trobar a la casa familiar unes pintures signades amb les inicials L.H. “Qui és L.H.?”, va preguntar. “Aquesta soc jo”, va contestar. Luchita Hurtado pinta des de fa 80 anys, ha viscut envoltada d’artistes (Duchamp li va fer massatges als peus, Leonora Carrington va construir una casa de cartró perquè hi juguessin els seus fills, va estar casada amb el surrealista Wolfgang Paalen, va ser amiga de Frida Kahlo, és mare de l’artista Matt Mullican i del cineasta John...), però a diferència del de tots ells, el seu art està fet de manera silenciosa, gairebé sempre de nit. Durant un període de la seva vida, a finals dels seixanta, es tancava dins d’un armari per pintar. I mirant cap avall es veia a si mateixa a través del seu cos nu i més enllà. Són autoretrats sense cap que, malgrat la solitud extrema, ens
Massa sovint, mentre contemples l’autoretrat d’un desconegut, acabes ensopegant amb tu mateix
semblen familiars i consoladors. De vegades a la tela hi apareix un feix de llum que es cola per l’escletxa. Els titula Soc jo.
En aquella època Luchita Hurtado vivia a Xile, el mateix lloc on a ple llum del dia la setmana passada el col·lectiu Lastesis va pintar un furiós i valent autoretrat col·lectiu contra la violència patriarcal que, com si haguessin posat un mirall d’augment sobre un sentiment global, en qüestió d’hores va ser replicat per milers de dones de Nova York a Istanbul, Ciutat de Mèxic, París o Barcelona. No tinc la joventut, la bellesa i el coratge de les noies que apuntaven a l’Estat amb el dit acusador: “El violador eres tu”. Però les veig i em dic: “Aquesta soc jo”.