“Proust escrivia així perquè era asmàtic”
Thierry Laget, autor de ‘Proust, Premio Goncourt’
Quan Proust va guanyar el Goncourt per A l’ombra de les noies en flor, n’hi van caure per totes bandes. Van protestar excombatents, pacifistes, reaccionaris, revolucionaris que se sentien insultats... Un escàndol majúscul. Tot el que envolta aquell 10 de desembre del 1919 en què es va concedir el guardó a Marcel Proust (París, 1871-1922) i la seva polèmica posterior ho ha recuperat Thierry Laget a Proust, Premio Goncourt (Ediciones del Subsuelo).
Durant setmanes, la premsa ataca Marcel Proust i se’n burla. És massa vell (48 anys), massa ric (els 5.000 francs serien més útils a un escriptor necessitat), massa mundà (malgrat que viu reclòs al seu llit, només beu llet i no suporta ni l’estufa ni les flors), massa xerraire (una novel·la de més de 400 pàgines!), massa boig. Va créixer sobreprotegit pel seu pare, metge, i la seva mare, una cultivada jueva. Total: hipocondríac i mel·liflu.
Dorgelès, el seu rival literari, es riu obertament de l’estil proustià. Escriu: “T’adormiries llegint el llibre de Proust. És tan temible com l’encefalitis letàrgica”. Amb ironia, Thierry Laget (Clermont-Ferrand, 1959) aborda la manera com es va gestar la concessió del Goncourt i quina va ser la reacció dels seus coetanis a la publicació d’una de les obres literàries més importants del segle XX.
A Proust el van odiar molt perquè va rebre aquell premi. Li van recriminar que guanyés un llibre sobre noies a la platja mentre el seu rival escrivia sobre la guerra i l’honor patriòtic.
I això que ell havia fet la mili: hi ha fotos a Orleans, amb la capa. Però no el van cridar a files per malalt; no hauria sobreviscut ni al primer dia. Era un patriota i era valent, sempre es batia en duel.
Una vegada ho va fer perquè es van ficar amb la seva homosexualitat. Sí, aquesta va ser la raó. També desafiava molt els periodistes; els tenia força mania.
Quan va guanyar el Goncourt, no hi va voler parlar.
Va dir a la Celeste, l’assistenta, que no els deixés entrar (“No rebo periodistes: parlen malament de mi”), però va ser llest. Només va parlar amb el diari més llegit.
El llibre dibuixa aquell Proust malalt i mandrós que anomenen “l’ermità parisenc”. Tantes manies tenia? Bevia molta llet i cervesa freda. Sembla que s’alimentava gairebé exclusivament de croissants i cafè, de tant en tant, un llenguado o un pit de pollastre.
És veritat que només sortia de casa tres vegades al mes?
Gairebé no sortia. I quan parlava amb algun periodista el citava a casa. Els convidava a mitjanit; ell ajagut i la visita davant d’una tauleta amb el sopar. Un sopar que es feia portar del Ritz. Així sabia que no patiria olors de coses fregides, que li provocaven veritable irritabilitat.
“El rebré ajagut el dia que vostè vulgui, excepte l’endemà del dia que hagi sortit, perquè aquest dia em trobo malament fins a les onze de la nit”. L’home era un cas, molt fràgil. A més a més, era asmàtic. De fet, hi ha qui pensa que la seva condició d’asmàtic té a veure amb el seu estil literari. Ho intento esbrinar perquè, precisament, en aquest cas seria més sincopat, no?
Potser la lentitud, el ritme, era la seva zona de confort.
Suposo. Els experts diuen que el seu fraseig és propi d’un asmàtic. Que escrivia així perquè era asmàtic. Es cansa, afluixa, agafa aire i força, hi torna, reprèn, cíclicament. Els motius físics expliquen la vida.
És gairebé còmica la seva reconstrucció del moment en què entren a la seva habitació per anunciar-li que ha guanyat. Vivia al llit?
Pràcticament! Va dir que ni tan sols recordava que el lliurament del premi fos aquell dia; no hi va donar importància. Jo crec que va exagerar una mica. De fet, estava boig per guanyar-lo, i va fer tot el possible per aconseguir-ho. Es va adonar que entrava en una altra dimensió.
Quins documents inèdits ha consultat?
Vaig trobar uns originals, esbossos, centenars de pàgines que no s’han publicat. La seva lletra és bastant llegible, però prenia tantes notes que, quan se li acabava la quartilla, en buscava una altra, i una altra... I aleshores les enganxava totes com en un desplegable. El resultat final són acordions de dos metres i més!
El segon protagonista és Roland Dorgelès, el seu principal rival en el Goncourt. Ell sí que va escriure sobre la guerra.
Abans de ser un heroi de guerra va ser periodista satíric i va viure com un bohemi a Montmartre. Però després es va empassar totes les trinxeres de guerra, totes.
Vostè deu haver llegit tot Proust. En confiança: no li ha resultat tan indigest com als que acusaven els seus textos de ser galette de plomb?
Mai. He llegit molt d’ell i sobre ell, l’he rellegit, i no me n’he cansat mai. Per gaudir d’ell necessites temps, només això.
A qui va estimar més?
A la seva mare. I, entre els seus amants, al final de la seva vida, sobretot a Alfred Agostinelli, el seu xofer i secretari. Proust li va regalar un aeroplà, Alfred hi va voler pujar, el va pilotar i es va estavellar. Hi ha cartes de Proust colpidores sobre això, sobre aquest amor.
Experimentava perillosament amb el pas del temps?
Va fer diversos experiments de mort imminent prenent certs fàrmacs, somnífers i opiacis que avui ja no es venen. Quan feia això, la Celeste tenia prohibida l’entrada a la seva habitació. Durant dos dies no se sabia res d’ell. Crec que volia provar com era acostar-se al límit.
Per què continuem amb aquesta proustitis? Pesa més la seva llegenda que la seva qualitat literària?
És una gran llegenda –la magdalena ,la seva habitació de Lieja...–, però també un escriptor immens, grandiós. De Dorgelès ja no se’n recorda ningú, o sigui que, d’alguna manera, malgrat que molts s’acarnissessin contra Proust, al final Proust va guanyar.
DESCONFIANÇA PERIODÍSTICA “Citava periodistes a casa seva a mitjanit; ell, ajagut, i al davant, el sopar que es feia portar del Ritz”