“Vull tornar amb la família”
Carla Suárez anticipa el seu adeu: serà tennista un any més, fins al final del 2020
“Durant tota la meva carrera he tingut un tracte molt afectuós. El missatge serà clar i breu: el 2020 serà el meu últim any com a tennista professional. El tennis m’ha donat molt des que vaig començar a jugar amb vuit o nou anys. Aquest any tindré les mateixes expectatives. Tot l’equip volem acabar d’una manera professional, com durant tota la meva carrera. No us ho prengueu com un comiat: espero que en puguem gaudir tots junts, jo a la pista i vosaltres amb la meva feina”. (...)
Un missatge breu, d’encara no un minut, anticipa el final de la carrera de Carla Suárez.
Té 31 anys.
Suma dos títols WTA (Doha i Oeiras) i nou finals.
Ha guanyat onze milions d’euros com a tennista al circuit.
Ha estat la sisena del món (el 2016; avui és la 55a).
Es dona un any de termini. Carla Suárez ha estat una tennista de referència al nostre país.
Per pedigrí, és a un pas de les més grans, gairebé tan amunt com Arantxa Sánchez Vicario, Conchita Martínez i la millor versió de Garbiñe Muguruza. Ara diu que vol tornar a casa, a Las Palmas, amb la seva família, i recuperar el temps que en algun moment, en la seva infantesa i en la seva joventut, se li va escolar entre els dits. –Tornar amb la família? –Ells no poden gaudir tot el que volen de mi, ni jo d’ells. Als moments durs se’ls troba a faltar. Han pogut anar a tornejos, i gràcies a les tecnologies et pots veure amb ells sovint. I sembla que siguis a prop seu. Però en la realitat no és pas així.
–Parla de prioritats. Què vol dir? –Soc canària. Vaig venir a Barcelona amb 18 anys, però amb tretze ja viatjava per tot el món. El temps no el puc recuperar, i vull passar temps amb ells. Sens dubte, a l’hora de prendre la decisió no m’he fixat en l’edat, crec que encara estic en condicions de jugar un any més.
Un núvol de periodistes se l’escolten.
L’adeu (prorrogat) és al club Barcino, les instal·lacions que freqüenta des de fa anys.
–Es concedeix un últim any. Però hi ha data concreta per a l’adeu?
–La meva última temporada serà completa. El calendari s’acaba a l’octubre, i així serà.
Un rumor circula en petit comitè. Es diu que els problemes a l’esquena, recurrents i particularment intensos al setembre, quan va haver de retirar-se del US Open, han accelerat la decisió.
Ella ho desmenteix.
Diu que la decisió ve de llarg. Que no l’ha presa a la babalà. Carla Suárez fa un any i mig que hi dona voltes, que en parla amb el seu equip i amb el seu entorn.
–Els problemes físics em passen a mi com li passen tots els esportistes. Fa any i mig que penso coses i que en parlo amb l’equip. Ells saben com és el meu dia.
–I què es deixa al tinter?
–La sensació de saber què és guanyar un Grand Slam. L’altra meta no aconseguida era ser número u.
–I què creu que pot aconseguir encara el 2020?
–Acabar l’any al top ten. Tampoc no ho he aconseguit. Crec que encara tinc el nivell. Els Grand Slams seran una part molt important. I també els Jocs de Tòquio. Tenim fins al maig per classificar-nos.
A estones s’emociona, a estones somriu.
A estones, Carla Suárez retrocedeix fins a la infantesa. Es veu a si mateixa empenyent la primera raqueta, amb nou anys, recordant el dia que es proclamava campiona d’Espanya aleví.
–Tot just feia tres anys que jugava. També recordo el dia que vaig venir a Barcelona. Ja havia pres la decisió: seria professional.
–Aquells anys què pensava que passaria? Es veia arribant on ha arribat?
–Quan comences un esport ho fas per gaudir-ne. No t’imagines mai ser en un estadi gran i jugar contra jugadores tan importants. Sens dubte, no m’imaginava arribar on he arribat.
–I quin és el seu millor record? –Un dels més significatius ha estat Roland Garros 2008 (finalista de quarts de final en el seu debut en un gran).