Tan gran i tan opac

Va arribar un moment que tot li era igual. S’havia tornat impermeable. Havia sumat tants gols, havia guanyat tant diners, era tan famós, tant, que no li quedava cap més remei: s’havia ficat a la seva bombolla.

Deien d’ell:

–El més gran.

–Mite.

–El millor de la història. –S’esgoten els adjectius.

I ell ja amb prou feines sentia res. No podia sortir al carrer sense que l’aclaparessin. Una selfie, un autògraf, un aplaudiment, un copet a l’esquena. Quan treia la cartera per pagar el compte al restaurant, el patró li deia:

–Vostè no paga. Com ha de pagar? Millor em paga amb una foto, femnos-la vostè i jo junts.

Dit i fet. I després el patró emmarcava la foto, la penjava d’una paret i llavors es guanyava milers d’admirats clients que centraven en això, en aquella foto a la paret, les converses de sobretaula.

I la premsa?

Pesats.

Els periodistes li demanaven coses, volien saber-ho tot i ell els hi donava amb comptagotes. Amb prou feines se sabia res de la seva família, el seu caràcter, les seves aficions.

Desconcertada, la premsa recorria a l’entorn del geni, i també als responsables de comunicació del club.

Com era l’home durant el seu temps lliure?

Tenia curiositats intel·lectuals? Afició pel cinema?

Quina música escolta?

Li agrada cuinar?

Què opina de tal polític? El vostre geni està seguint el procés? Li interessa aquesta qüestió?

Ningú no en sabia res.

Té curiositat intel·lectual? Afició pel cinema? Quina música escolta? Què opina de tal polític?

(...)

La seva afició era el gol.

Vivia per a això. El construïa en el silenci de la ment, potser quan dormia i ningú no li feia la guitza. Ni les criatures, ni els periodistes, ni els dirigents, que n’hi demanaven més. Ni el públic.

En realitat, el públic, que és qui té la raó, l’hi agraïa. Al cap i a la fi, què buscava aquella multitud sorprenent que una vegada i una altra sortia a l’estadi?

Potser la màgia.

I ell l’hi donava sempre. El nostre home treia la màgia d’algun lloc, d’aquell interior desconegut on se submergia quan jugava, quan el perseguia un rival i corria en diagonal mentre carregava l’esquerra. Què pensava llavors?

Tampoc ho sabíem.

Va escriure Hernán Casciari: “Tots explicaran les seves batalles amb orgull fins a altes hores. I quan ja no quedi ningú per parlar, em posaré dret i diré a poc a poc: jo vivia a Barcelona en els temps de l’home gos”.