“L’Everest és l’única sortida per als xerpes sense estudis”
Sanu Sherpa, alpinista nepalès que ha ascendit els 14 vuit mils
De pastor de iacs a camàlic, cuiner i guia d’altura. El camí seguit per Sanu Sherpa, de 43 anys, és calcat a l’emprès per la legió de xerpes convertits en una mena d’obrers de l’alta muntanya, una mà d’obra molt sol·licitada els últims temps. Treballadors del piolet i de la corda fixa autodidactes que han ajudat desenes de clients a trepitjar els cims de l’Himàlaia. Amb el Dhaulagiri, en Sanu es va erigir, el 3 d’octubre, en el tercer xerpa que coronava els 14 vuit mils del planeta. De fet, la majoria els ha pujat més d’una vegada; l’Everest (8.848 metres), en set ocasions.
El primer nepalès que ho va aconseguir va ser Mingma Sherpa, i després el seu germà Chhang Dawa. Només unes setmanes després que en Sanu, el 29 d’octubre, es van afegir al club Nirmal Purja i el seu company Mingma David Sherpa, al Shisha Pangma. El rècord del mediàtic Purja, que va culminar tots els cims en només sis mesos i sis dies, però amb tota mena d’ajudes (oxigen embotellat, cordes fixes...) i amb aires d’estrella del rock, va eclipsar el discret Sanu, un pencaire d’altura altament qualificat i fet a si mateix.
La història d’en Sanu s’assembla a la de molts xerpes que han tret les seves famílies de la pobresa gràcies a les possibilitats que ofereix el turisme d’altura. La Vanguardia el va entrevistar fa poc a Kàtmandu.
Com van ser els seus inicis a la muntanya?
Jo soc de la zona del Makalu (8.463 metres), del mateix poble que la família de Mingma Sherpa, el primer nepalès que va pujar els 14 vuit mils. Som tres germans i sis germanes, i tots els nois hem treballat com a guies. Els meus pares eren grangers i de petit cuidava els iacs; no sempre podia anar a l’escola, crec que als vuit anys vaig deixar d’estudiar. Molts xerpes no tenim estudis, i tampoc no parlem anglès, i ens dediquem a transportar les càrregues de les expedicions fins als campaments bases.
Va començar com a camàlic. Sí, el 2004, al Makalu. Després també vaig fer de cuiner a l’Island Peak. Allà van veure que era fort i em van oferir treballar com a xerpa; és a dir, anar del campament base fins al cim. Els camàlics només carreguen fins al camp base. El 2006, amb 35 anys, pujava el meu primer vuit mil, el Cho Oyu.
I els seus fills també estan temptats per l’alpinisme?
Als 17 anys els meus pares van decidir que m’havia de casar. I em vaig casar amb Kediki Sherpa, del meu poble, amb qui tinc un fill i quatre filles. Només el noi, Nang Norbu, de 22 anys, està en aquest negoci; treballa a la companyia d’excursionisme que jo vaig cofundar a Kàtmandu, fa de camàlic i l’any passat va intentar escalar l’Everest, però es va quedar a 8.000 metres. La meva filla gran se’n va anar als 16 anys a treballar de cambrera a Seül; la segona continua al poble, ja que es va casar amb 16 anys, i les dues petites estudien a Kàtmandu.
En quants vuit mils ha utilitzat oxigen embotellat?
En quatre: l’Everest, el K2, el Kanchenjunga i el Makalu.
Cada temporada hi ha més aspirants a pujar a l’Everest. La primavera passada el van pujar més de vuit-centes persones, entre clients i xerpes. Aquest negoci a l’alça requereix guies molt preparats, però sembla que no n’hi ha prou per a tants candidats al cim. Sí. Venen xerpes de Kàtmandu que quan arriben als 6.000 metres es maregen. El problema és quan s’ajunten un client que no està preparat per a l’Everest i un xerpa sense experiència. La missió del xerpa és ajudar el seu client que se senti segur, ensenyar-lo a pujar bé per les cordes... Però alguns no ho fan.
Considera que hi ha dèficit de xerpes amb una certa perícia? Sí, fins i tot hi ha xerpes per als quals l’Everest és el seu primer vuit mil, que no han pujat ni el Mera Peak (6.476 metres). Són molt forts físicament, però els falta experiència. Tot es complica quan el client tampoc no té prou preparació en muntanyes altes, cosa que fa més difícil la feina del xerpa.
Els bons xerpes van molt buscats. Quant guanyen per temporada?
A l’Everest es poden cobrar 10.000 dòlars incloent-hi el summit bonus (una mena de prima que el client paga al xerpa si arriba al cim).
Ho considera un bon salari? Està bé. Jo tinc bastants clients coreans; per això, un any, quan es va acabar la temporada al Nepal, vaig decidir visitar Seül. Al final només em vaig quedar dos mesos, ja que ni treballant 15 hores al dia en una fàbrica em sortien els números. Quan no soc a la muntanya visc a Kàtmandu, i del desembre al març torno al poble, on continua vivint la meva dona i on tenim ramats i hort.
La seva feina és d’alt risc: s’ha enfrontat a alguna situació en què hagi temut per la seva vida? Tinc por de les allaus, perquè han matat tanta gent... Afortunadament mai no he tingut accidents, malgrat que he equipat moltes muntanyes. Estic acostumat al perill i gaudeixo escalant. Per als xerpes de la meva generació, sense estudis, pujar muntanyes, l’Everest, és l’única sortida que tenim. Em trobo amb prou forces per continuar dos o tres anys més. Estic pensant què faré en el futur; tenim la companyia d’excursionisme, i, si abans tots els nostres clients eren coreans, ara també tenim xinesos i búlgars.
Ha seguit alguna formació de guia?
No, mai: he après sobre la marxa d’altres xerpes, i també d’alpinistes coreans.
Ha vist morir gaire gent?
Sí, tant xerpes com clients. He passat pel costat de molts cadàvers camí del cim de l’Everest. Jo era al Shisha Pangma quan va morir l’alpinista búlgar Boyan Petrov, l’any passat. Ens vam acomiadar quan ell va començar a pujar i vam quedar que ens veuríem al cap de tres o quatre dies al campament IV. Quan hi vam arribar vam veure la seva tenda oberta, plena de neu, sense rastre d’ell. No se’n va saber res més, d’en Boyan.
Com va viure el seu últim vuit mil, el Dhaulagiri?
El meu client era el muntanyenc búlgar Skatov Atanas Georgiev. Vam sortir directes del campament II, a 6.400 metres, fins al C3, a 7.200, on vam descansar unes dues o tres hores. A les vuit de la nit vam partir cap al cim. Vam arribar a les dues del migdia del dia 3 i vam estar 45 minuts a dalt fent fotos. Vam avançar lentament perquè alhora que jo em cuidava d’en Skatov també havia d’equipar un tram de recorregut fins al cim d’uns 200 metres.
LA INFANTESA AL POBLE “De petit cuidava els iacs; no sempre podia anar a l’escola, crec que als vuit anys vaig deixar d’estudiar”
EL NEGOCI DEL SOSTRE DEL MÓN “El problema és si s’ajunten un client que no està preparat per a l’Everest i un xerpa sense experiència”