Qualitat i creativitat
Residències Musicals
Intèrprets: Albert Cano Smit, piano
Lloc i data: La Pedrera (15/XII/2019)
En aquestes propostes del cicle Residències Musicals que ja fa uns quants anys que organitza la Fundació Catalunya-La Pedrera, sempre hi ha novetats. La selecció dels participants en aquest cicle, ja valorat, ens permet de posar-nos en contacte amb un present molt ric: joves d’alta formació i talent que seran noms importants del futur, si ho hem de jutjar particularment pels que recordem que ja han transitat per aquesta experiència singular com és aquest recital. En aquest cas parlem del molt jove pianista Albert Cano Smit, format a Amèrica i Europa, i que ja apunta a un gran futur.
Albert Cano va culminar el seu recital amb una imponent versió de la Sonata núm. 7 de Prokofiev, plena de virtuosisme i energia, cosa que sembla inherent a aquesta nova generació que no té por de la complexitat tècnica i –és més– que es lliuren a les virtuts musicals d’aquest pianisme només reservat per a alguns, des de Liszt cap endavant. Però tal com fa uns dies vam constatar en un recital a L’Auditori, no tot és tècnica ni potència sonora i expressiva, sinó que cal aprofundir en la comprensió. I aquest jove Cano Smit no va dubtar a transitar per les dificultats i la riquesa dels números 13 i 15 dels Estudis de Ligeti, plens de contrastos i que configuren un desafiament pel que fa a la seva comprensió, igual com ho és el núm. XV dels Vingt regards sur l’enfant Jesus de Messiaen. Intensitat, varietat de so en matisos, precisió en aquest complex joc de dits, en què aquesta generació sembla que se sent tan a gust.
A la meitat del programa –una mostra de la riquesa d’aquests cicles que els melòmans no ens hauríem de perdre–, vam poder gaudir d’una atractiva experiència. La jove compositora Raquel García Tomás, també a Residències i ja amb molt de reconeixement, va escriure una de les tres peces que s’han d’estrenar en el cicle, una sèrie que s’anomena My old gramophone de la qual vam sentir la suggeridora primera part de les tres que té, per a piano, en una versió subtil de Cano Smit. La peça anava acompanyada d’una projecció d’imatges que també havia creat la compositora. Eloqüent expressió de creativitat.
Mirant cap a la història clàssica, el pianista va començar amb un Bach expressiu, va continuar amb el Nocturn op. 27-1 de Chopin i la brillant Kreisleriana de Schumann, un àmbit en què encara cal aprofundir, per bé que no dubtem que tot arribarà atesa l’enorme vàlua d’aquest jove intèrpret. Enhorabona a tothom.