Emily Wei Rales
Comissària d’art
A més d’excomissària del Guggenheim de Nova York, Emily Wei Rales és la dissenyadora del parc artístic del Museu Glenstone, un meravellós centre a l’aire lliure que es troba a 30 quilòmetres de Washington.
Els museus han estat, històricament, una bona fórmula per transformar els diners en prestigi i influència, sobretot als Estats Units, on el finançament públic de la cultura és mínim i la dependència de la filantropia, enorme (i creixent). Però amb l’explosió de la xifra de multimilionaris, els esbojarrats preus del mercat de l’art, convertit en valor refugi, i els incentius fiscals, el nombre de museus privats s’ha disparat durant l’última dècada. Alguns són difícils de veure. D’altres, vanitosos, només desitgen ser vistos.
Enmig d’un panorama tan poc encoratjador i dels molts debats que suscita el paper dels superrics en el món de l’art, un museu privat als afores de Washington ha anat a totes per intentar distingir-se i escapar de la categoria de capricis i monuments a la riquesa que abunden pel món. La seva ambició no és petita: convertir-se en una institució de referència per quan, en el futur, es vulgui descobrir en què va consistir l’art posterior a la Segona Guerra Mundial.
Situat en una antiga finca de caça al nord del riu Potomac, a 30 quilòmetres de la capital dels Estats Units, per visitar Glenstone convé fer servir un calçat còmode (millor botes de muntanya que talons) i preparar-se per passar una bona estona a la intempèrie, res a veure en qualsevol cas amb la vestimenta que mecenes dels Estats Units del segle XX com Andrew Carnegie o Henry Clay Frick imaginarien per contemplar les seves col·leccions.
El temple Ryoan-ji de Kyoto i el museu Louisiana de Dinamarca són alguns dels llocs en què Mitchell i Emily Rales van trobar inspiració per a la recent ampliació del museu, una obra de Thomas Phifer que ha costat 200 milions de dòlars. El paisatge ara és part fonamental de l’experiència del visitant, guiat per la mà invisible però ferma dels seus creadors (Emily Wei Rales, excomissària del Museu Guggenheim de Nova York, n’és ara la comissària en cap) des del moment que creua la porta d’entrada.
En realitat, tot està pensat per oferir el que els Rales consideren l’experiència ideal en un museu: calmada, sense pressions, sense plafons informatius ni severs guàrdies de seguretat vigilant que ningú no s’acosti massa a una obra. En temps d’Instagram, a Glenstone està prohibit fer fotos a les galeries, a les quals amb prou feines hi ha cobertura. I res d’aglomeracions perquè l’entrada es limita a unes 450 persones al dia. L’accés és més senzill que antigament però per arribar-hi el visitant haurà hagut de reservar les entrades (gratuïtes) per internet i tenir sort, perquè, així que es posen en línia, en uns minuts, volen.
Uns camins de graveta condueixen a l’escultura floral de Jeff Koons i una colossal obra de Richard Serra encaixada entre l’herba, entre d’altres.
A les cases de pedra i argila d’Andy Goldsworthy s’hi arriba per unes passarel·les de fusta que condueixen al bosc. Allà, assegut entre arbres, el visitant podrà escoltar la instal·lació sonora de Cardiff & Miller, Forest. La natura domesticada de Glenstone ha fet forat en un parell d’obres de Michael Heizer, especialista en art land, com Compression line, una gran esplanada d’acer tallin en què convergeixen dues línies.
“No veiem Glenstone com un lloc sinó com un estat d’ànim creat per l’energia, el poder de l’art i les qualitats curatives de la naturalesa”, expliquen els seus fundadors.
A part de remodelar-ne la finca, l’ampliació del museu original ha afegit 4.600 metres quadrats d’exposició repartits en onze pavellons de ciment, absolutament minimasenyades listes i zen, connectats per jardins aquàtics. El criteri dels Rales per fer adquisicions i definir el seu cànon de l’art de finals del segle XX i principis del XXI és conservador: a Glenstone no hi entra cap artista que no hagi exposat almenys durant quinze anys. I les peces que hi seleccionen han de tenir un significat especial en el seu conjunt creatiu.
El resultat és més aclaparador que sorprenent. Hi són, per descomptat, Pollock, Rothko, Warhol,
Calder i Giacometti, encara que hi ha noms menys freqüents als museus com Eva Hesse, David Hammons, Charles Ray, Louise Bourgeois, Ruth Asawa o Cildo Meireles. Cy Twombly i On Kawara, que tenen les seves pròpies sales, disa gust dels artistes. La col·lecció té unes 1.300 peces.
“Quan plou, el reflex de l’aigua a la superfície causa un efecte bonic”, comenta una empleada del museu davant Water Double, uns cilindres gegants de vidre de l’artista Rory Horn. La majoria són llicenciades en art contractades dins d’un programa per formar comissaris. Meitat vigilants, meitat guies, els empleats conviden amb subtilesa el visitant a apreciar lliurement les obres i compensen en part l’absència d’indicacions.
La seva vestimenta, un futurista uniforme gris, no desentonaria en un spa (ni en una clínica de desintoxicació d’addictes). Res no s’ha deixat a l’atzar a Glenstone. L’experiència està pensada al detall. Als pavellons hi ha una sala dedicada a contemplar la naturalesa i una passarel·la permet endinsar-se als jardins aquàtics. Allà sí que es poden fer fotos. L’oasi de Glenstone ja no vol ser un dels secrets més ben guardats de Washington.