Recep Tayyip Erdogan
President de Turquia
Itàlia ha estat el primer país europeu a advertir públicament el líder turc que desisteixi d’intervenir militarment a Líbia per apuntalar el Govern de Trípoli, un pla expansionista anunciat per Erdogan aquesta setmana.
Ales víctimes els he de reconèixer la injustícia i el mal que els vam causar. I, després, agrair-los la generositat. Perquè la generositat de les víctimes ha estat bestial... Que no arribés ningú a la revenja, és un miracle. Si no, hauria estat una guerra civil. Vam estar a punt que ho fos. No ho va ser perquè les víctimes van renunciar a la revenja”. Qui parla així és un antic etarra, Jon Aldalur, membre del comando d’ETA que el 1976 va segrestar i assassinar l’empresari Ángel Berazadi. El seu estremidor testimoni contribueix –amb els de molts d’altres– a dibuixar l’impressionant fresc de Zubiak. ETA, el final del silencio , la monumental sèrie de Jon Sistiaga sobre l’organització terrorista basca. Tots els nacionalistes que se senten fascinats per la lluita armada d’ETA –que n’hi va haver, n’hi ha i n’hi haurà– l’haurien de mirar per entendre la immensitat de la tragèdia que va sacsejar el País Basc.
En els seus seixanta anys d’història, ETA va assassinar prop de 900 persones, mentre que els morts en el camp etarra –per les forces de seguretat o el terrorisme d’Estat dels GAL– van ser prop d’un centenar. Podia haver estat pitjor. Si, com reconeixia Jon Aldalur, les víctimes s’haguessin regirat contra els botxins –sabien on havien de picar: a Euskadi tothom es coneix–, hi hauria hagut una violenta confrontació civil.
És el que va passar a Irlanda del Nord. Les lluites que es van succeir a la província britànica durant els trenta anys del període conegut com The Troubles (1968-1998) entre catòlics republicans i protestants unionistes –amb l’IRA d’una banda i grups paramilitars lleialistes de l’altra–, van deixar una reguera de més de 3.600 morts. Els acords de pau del Divendres Sant, signat l’abril del 1998, va posar fi a la confrontació, però la fractura entre les dues comunitats encara hi és. Avui perviuen –a Belfast i altres llocs– un centenar dels anomenats murs de la pau, que separen els barris catòlics i protestants, i que són tancats i barrats per grans portalades de ferro durant la nit. De fins a set metres d’alçària, coronats de càmeres de videovigilància i filats, són una cicatriu oberta del conflicte. (Els que a Catalunya, per cert, van importar amb alegre insensatesa l’argot propi de l’Ulster van adquirir una greu responsabilitat: tot comença sempre per les paraules.)
La pau del Divendres Sant, ratificada majoritàriament en referèndum a les dues Irlandes, va permetre la recuperació del Govern autònom a Irlanda del Nord, compartit per unionistes i republicans –no es valorarà mai prou el coratge que van demostrar els dos antics enemics, Ian Pasley i Martin Mcguinnes, ja desapareguts, per apaivagar les armes– i va obrir per primera vegada la possibilitat d’una reunificació de l’illa, a través d’una consulta, a partir del moment en què s’intuís que hi havia d’una majoria clara.
La fràgil arquitectura de la pau amenaça ara, tanmateix, amb el col·lapse. Amb el Govern autònom suspès de facto des del 2017 –l’Executiu va caure per un tema de corrupció i els dos camps no han aconseguit fins ara superar les seves desavinences–, els resultats de les negociacions del Brexit i de les recents eleccions legislatives britàniques han obert un període d’incertesa i neguit.
Irlanda del Nord, igual que Escòcia, va votar contra la sortida del Regne Unit de la Unió Europea i, des d’aleshores, la por que la reimplantació d’una frontera física entre les dues Irlandes arruïnés el procés de pau ha turmentat uns i altres. Al final, i per a angoixa dels unionistes, l’acord aconseguit pel Govern de Boris Johnson amb Brussel·les deixa provisionalment Irlanda del Nord sota els paràmetres regulatoris de la UE i implicarà a la pràctica la instauració d’una frontera invisible –però real, ja que hi haurà controls duaners– al mar d’Irlanda, entre la província i la Gran Bretanya.
Per tirar encara més llenya al foc, les eleccions del 12 de desembre al Parlament britànic van donar per primer cop la victòria als republicans (Sinn Féin i SDLP, amb nou diputats) contra els unionistes (el DUP en va obtenir set), una cosa mai vista des de la partició de l’illa el 1921. Aquesta circumstància ja ha fet que hi hagi gent que hagi demanat un referèndum d’independència per unir-se a la República d’Irlanda, una mica precipitadament, cal dir-ho tot, ja que en vot real els unionistes (42%) continuen al davant dels republicans (37%).
Enmig de tota aquesta inseguretat i efervescència, hi ha indicis preocupants sobre el risc d’un retorn a la violència. El segon informe de la Independent Reporting Commission (IRC), del 4 de novembre, constata que l’activitat dels grups paramilitars, d’un costat i de l’altre, ha augmentat l’últim any i adverteix que la situació és “seriosa i preocupant”.
En el camp dels “dissidents republicans” s’hi compten quatre atemptats amb explosius –entre els quals, un cotxe bomba davant la cort de justícia a Londonderry–, set ferits per arma de foc i una víctima mortal, la periodista Lyra McKee, morta accidentalment a l’abril a Creggan quan un membre del Nou IRA –una organització creada el 2012– va disparar contra agents de la policia. En el camp dels “paramilitars lleialistes” també s’hi compta una víctima mortal –Ian Ogle, apunyalat al gener a Belfast–, cinc ferits i un atac amb explosius.
El més inquietant no són les accions violentes en si mateixes –de fet, des dels acords del Divendres Sant, fa més de vint anys, no han cessat mai del tot i hi ha hagut gairebé 160 morts–, sinó el nou ambient que les propicia. El líder de la formació republicana Saoradh (alliberament), creada el 2016, que rebutja els acords del Divendres Sant i passa per ser el braç polític del Nou IRA, Brian Kenna, va fer a l’agost unes alarmants declaracions en què va jutjar que la via de les armes “és inevitable”. “Legítima” comencen a considerar-la també a les files lleialistes, que les últimes setmanes han organitzat reunions al llarg de tot el territori, amb la participació de caps dels grups paramilitars, per estudiar com respondre a l’abandonament de Londres.
Aquestes veus amenacen de trobar ressò especialment entre els joves, en una història repetida mil vegades. Jon Aldalur era molt jove –“acabava de fer 18 anys i teníem un romanticisme exacerbat”,– quan es va afegir a ETA, seduït per “l’encantament de la violència”. En una entrevista feta per Channel 4 a l’octubre, un portaveu del Nou IRA va reconèixer que la majoria de militants de la seva organització també ho són: “Van néixer després del 1998”. No van viure mai els Troubles. Ni saben els morts que va costar la pau.
A Irlanda del Nord creixen les accions dels grups paramilitars enmig del neguit del Brexit