Putin, el senyor de Rússia
En dos decennis el president s’ha convertit en el símbol més important del país
Després d’una dècada de desgràcies, aquella nit de Cap d’Any del 1999 la majoria dels russos pensaven en una altra cosa. En un cop d’efecte teatral, coincidint amb el final de segle, un debilitat i impopular Borís Ieltsin va dimitir com a president de Rússia, va convocar eleccions per al cap de tres mesos i va nomenar com a president interí el seu primer ministre. Així començava l’era del president Vladímir Putin, un excoronel del KGB semidesconegut a qui molta gent havia augurat el mateix destí que els altres primers ministres amb qui Ieltsin havia provat sort. Però aquell home tranquil, format com a polític a l’Ajuntament de Sant Petersburg, tenia una cosa que els altres no van demostrar mai: decisió.
Avui, vint anys després, Putin no només és el president que ha reconcentrat tot el poder al
Kremlin, que ha encongit el sistema democràtic i liberal dels anys noranta i ha feixat una oposició amb prou feines visible, sinó que ha donat a Rússia un nou lloc al món. Després de dues dècades s’ha convertit en un símbol –potser el més destacable– de la Rússia actual.
Ieltsin es va fixar en un home seriós i taciturn que havia arribat de Sant Petersburg, i el 1998 el va nomenar cap de l’FSB, hereu del KGB. L’agost del 1999 el va posar al capdavant del Govern després de prescindir de l’últim cadàver polític que va passar per aquest càrrec, Serguei Stepaxin. L’esclat de la segona guerra de Txetxènia va fer que Rússia i el món conegués el nom de Vladímir Putin. El conflicte i la manera decidida com el va afrontar van disparar la seva popularitat. Semblava que Ieltsin i el seu cercle havien trobat l’home fort que necessitaven per deixar el poder i no tenir por de represàlies pels pecats passats.
En un altre cop d’efecte, més espectacular que el de Ieltsin, el mateix dia de ser nomenat president en funcions, Putin va anar a Txetxènia amb la seva dona Ludmila. Aquesta va ser la imatge que, com en altres diaris d’arreu del món, va acompanyar la crònica de La Vanguardia sobre el traspàs de poder. “La vostra tasca fonamental és posar fi a la desintegració de Rússia”, va dir Putin als militars a Gudermès.
Precisament aquest ha estat un dels objectius més importants de Putin des que va arribar al poder. Ho subratllen els que li aplaudeixen el patriotisme recuperat i el nou paper de Moscou en l’esfera internacional amb la convulsa dècada anterior, amb una Rússia feble i un líder que havia perdut la credibilitat.
“La seva elecció com a president va tenir un significat positiu per al país”, afirma a aquest diari el politòleg Dmitri Orlov, que dirigeix l’Agència de Comunicaciva
DE PRIMER MINISTRE AL KREMLIN Ieltsin va dimitir la nit de Cap d’Any del 1999 i ho va deixar tot en mans d’un semidesconegut
GEOPOLÍTICA A la conferència de Munic del 2007 el líder va ser molt clar: el món unipolar s’havia acabat
ons Polítiques i Econòmiques. “Va assegurar l’estabilitat de les lleis i la unitat de l’espai legal del país, va aconseguir un creixement significatiu en el nivell i la qualitat de vida, va garantir les condicions per al creixement econòmic –principalment quan va passar a una escala d’impost sobre la renda plana d’un 13%–,
estabilitzar el pressupost i les finances públiques, i va debilitar dràsticament les amenaces a la vida i la seguretat dels ciutadans”.
I també ho subratllen els que el critiquen, que creuen que ha posat les seves fitxes en la geopolítica global per sobre dels interessos per desenvolupar el país.
“Si suposem que per a Rússia els criteris de l’èxit són el progrés econòmic, el nivell de vida dels ciutadans, l’imperi de la llei i el respecte de Rússia al món, llavors el pas de Putin pel Kremlin i el seu mandat han estat una tragèdia nacional per a Rússia”, diu contundent a La Vanguardia la reconeguda politòloga Lilia Xevtsova. Aquesta experta creu que “en comptes de crear una economia postindustrial reeixida, Rússia s’ha quedat com una gasolinera, un Estat que depèn dels preus del petroli”. L’argument fa pensar en el que donava a
aquest corresponsal el 2010 el polític opositor Borís Nemtsov, assassinat el 2015. “L’economia russa és bona només pels elevats preus del petroli. Aquest estiu no hi havia diners per apagar els incendis”, deia amb referència a una terrible onada de foc a la taigà russa. “Els beneficis del petroli només es fan servir per controlar l’oposició”, assegurava.
Xevtsova posa xifres. A l’índex d’innovació global Rússia ocupa el lloc 46. “Només un 8% de les empreses russes estan involucrades en el procés d’innovació, mentre que a la Xina són un 41%, a Turquia un 51% i a l’Índia un 64%”, assenyala.
Segons la majoria dels analistes, els vint anys de Putin al Kremlin es poden dividir en dues parts ben diferenciades i separades pels quatre anys, del 2008 al 2012, en què va cedir la presidència a Dmitri Medvédev i ell va continuar influint en la política com a primer ministre. Aquesta frontera també la marquen les manifestacions del 2011 i el 2012, les més importants contra el seu poder. La protesta la van impulsar els resultats de les eleccions parlamentàries, però en el fons fluïa el rebuig de l’oposició que ell tornés al Kremlin.
Per Orlov, “durant els dos primers mandats de Putin, afegit a la presidència de Medvédev, la política del poder estava lligada a les esperances de la població. A partir del 2012 s’ha seguit un camí més pragmàtic”.
Els alts preus del petroli van coincidir amb els primers anys de Putin al Kremlin. “Us asseguro que [amb mi] no hi haurà ni un minut de buit de poder”, va dir el mateix dia de Cap d’Any que va assumir la presidència en funcions. I renoi si n’hi ha hagut. Amb l’or negre com a combustible, va recentralitzar el poder, va fer passar per l’adreçador els governadors regionals que anys abans havien campat al seu aire i va clavar un cop a la taula per controlar els oligarques amb la detenció el 2003 del propietari de la petroliera Iukos, Mikhaïl Khodorkovski. Estava creant el que aquí s’anomena “la vertical del poder”, amb un únic centre: el Kremlin.
Rússia creixia a un ritme d’entre un 6% i un 7 % anual. Eren èpoques de vaques grasses. Gràcies a elles, a l’interior valia el contracte social segons el qual “vosaltres us aparteu de la política, que és assumpte meu, i jo garanteixo estabilitat i un augment del nivell de vida”.
Aquesta màxima, tot i això, va anar imposant un retrocés de llibertats. “En el poder Putin ha estat catastròfic”, diu contundent per telèfon el president de la veterana oenagé Memorial, Aleksandr Txerkàssov. “Tot el sistema de garanties constitucionals es va degradar, perquè el sistema polític es va destruir, i, de fet, dels opositors ara només en queda el liberal Iàbloko. Sense un sistema de partits polítics, sense una democràcia parlamentària activa, el sistema no funciona”, assegura.
A fora el Kremlin començava a recuperar terreny perdut. Tant, que va arribar un moment que Putin va començar a aixecar la veu on abans Ieltsin només abaixava el cap.
Com recorda Alexander Vershbow, exambaixador dels
Estats Units a Moscou entre el 2001 i el 2005, al portal electrònic Axios al principi “vam assumir que, malgrat el seu passat al KGB, seguiria el camí d’occidentalització de Ieltsin”.
Però no va ser així. Hi havia alguns temes que a Moscou no van agradar mai. Els Estats Units van actuar a l’Afganistan i després a l’Iraq a començaments de segle, sense encomanar-se a Déu ni al diable, ni tan sols a l’ONU, i molt menys a Rússia. Aquells anys els polítics pròxims al poder recordaven per què Putin havia estat el primer que havia mostrat un suport sense fissures a Washington després dels atemptats de l’11-S. Els EUA, al contrari, pretenien imposar les regles de les relacions bilaterals. Alhora, l’OTAN s’expandia cap a l’est d’Europa, i Occident donava suport a les revolucions populars del 2003 a Geòrgia i el 2004 a Ucraïna, una cirereta massa amarga per a Rússia.
El febrer del 2007 se celebra a Munic la Conferència de Seguretat. El discurs de Putin és el més escoltat. L’intent d’imposar l’única visió nord-americana al món havia rebut crítiques, però era la primera vegada que un líder mundial, i més un que creixia, ho deia clarament als altres: el món unipolar s’havia acabat, i l’expansió de l’OTAN és un acte hostil. Malgrat la claredat, molts no se’n van assabentar.
La segona part d’aquesta època va ser una altra història. “La crisi dels anys 2008 i 2009, la caiguda del preu del petroli i el cansament del poder per la corrupció es van convertir en un motiu de decepció cap a Putin”, explica Lilia Xevtsova.
Comparada amb els estàndards occidentals, la popularitat de Putin sempre ha estat molt gran i ha arribat als pics més alts durant els conflictes bèl·lics, com ara la guerra de Txetxènia del 1999, la guerra amb Geòrgia del 2008
–quan va arribar a un històric 88%– o després de l’annexió russa de Crimea el 2014, amb un 86%. Des de l’oposició, algú ha dit amb sorna que en aquest temps l’únic que ha creat Rússia és Putin. I el cas és que a Rússia és tot un símbol. La imatge del cap de l’Estat apareix en samarretes, calendaris i matrioxkas; neda en rius de muntanya; parla amb els camperols, o pilota un avió.
Però algunes veus crítiques creuen que el que ha pujat tendeix a baixar. L’annexió de Crimea el 2014 va donar a Putin prop d’un 20% més de suport. Però des de finals del 2018 ha perdut un 20% més sobretot per la reforma de les pensions, que rebutgen nou de cada deu russos.
Crimea i l’aventura ucraïnesa han provocat l’aïllament de Rússia a causa del retrocés en les relacions amb Occident i l’aplicació de sancions econòmiques. Fins al punt que molts analistes parlen d’una segona guerra freda. El taciturn excoronel del KGB, però, ho ha sabut capgirar i ha buscat nous aliats, als Brics, sobretot a la Xina i a les ex-repúbliques soviètiques més fidels. També ha sabut jugar els seus peons al tauler convuls de l’Orient Mitjà entrant i aconseguint avantatge a la guerra civil de Síria. A Rússia no la vol ningú, però quan cal resoldre problemes globals, com ara la crisi de Corea del Nord o el contenciós nuclear amb l’Iran, sí que es despenja el telèfon per parlar amb Moscou. Potser a contracor, però confirmant que aquella conferència de Munic va ser, en certa manera, un punt d’inflexió en l’era Putin.
Hi ha una tercera etapa que encara no ha començat. El 2024 Putin complirà el seu segon mandat seguit al capdavant del país i, segons la Constitució, ha de deixar el càrrec. Pocs analistes veuen, tanmateix, que això signifiqui deixar el poder. Llavors tindrà 71 anys, menys dels que avui té el president dels Estats Units, Donald Trump.
Les possibilitats que s’obren són bàsicament tres: una reforma constitucional que li permeti continuar, cedir la presidència però mantenir un lloc des d’on ho controli tot, com ha fet Nursultan Nazarbàiev al Kazakhstan, o nomenar, com el 2008, un testaferro que li guardi el càrrec per tornar o, si no, preservar el seu llegat.
La discussió de si tant de temps manant és positiva per a Rússia sempre és damunt la taula. Des de l’oposició política es creu que no. “Tard o d’hora, una persona deixa de desenvolupar-se i ja no pot garantir el progrés; la política se separa de la realitat”, deia Aleksandr Gnezdílov, vicepresident del liberal Iàbloko el 2017, quan Putin es va convertir en el líder rus que ha estat més temps al poder des de Stalin. I esmentava líders europeus moderns, com ara François Mitterrand i Margaret Thatcher, per a qui “els èxits més importants van tenir lloc els primers anys”.
El politòleg Dmitri Orlov, però, aporta exemples russos. “La història de Rússia demostra que els llargs mandats han estat eficients”, i cita, entre d’altres, les èpoques d’Ivan III (1462-1505), Pere el Gran (1696-1725), Caterina la Gran (1762-1796), Alexandre I (1801-1825), Alexandre II (1855-1881), Nikita Justxov i Leonid Bréjnev. Putin és el següent de la llista. “Durant un regnat llarg el poder pot aconseguir objectius importants i dur a terme serioses transformacions institucionals. En aquest sentit, el continu domini de Vladimir Putin en la política russa és una benedicció indubtable”, assevera.
BALANÇ POSITIU “Va assegurar unitat, creixement i estabilitat”, diu Dmitri Orlov
BALANÇ NEGATIU Lilia Xevtsova: “El país depèn del petroli en lloc de crear una economia postindustrial”
AÏLLAMENT Després de l’annexió de Crimea i les sancions occidentals, Moscou va buscar nous aliats
UN JUGADOR GLOBAL A Rússia no la vol ningú, però quan cal resoldre problemes globals tothom li truca