El dòlar, rei del Líban

El preu del bitllet verd en una economia dependent del canvi ha precipitat la crisi

Mentre continuen les hivernals manifestacions de protesta al balad o centre històric de Beirut, al barri de Hamra, els canviadors fan l’agost.

En aquesta economia totalment depenent del dòlar, l’augment del preu del bitllet verd ha precipitat la crisi, arrossegada des de fa mesos abans de l’anomenada revolució d’octubre. Manifestants i Govern es retreuen la culpa d’aquesta hecatombe de l’anomenat “miracle libanès”. Un miracle que, tot cal dir-ho, consistia en el fet que tant l’Estat com els ciutadans gastaven més del que guanyaven. Els dipòsits de divises tant de libanesos com de bancs estrangers i sirians adinerats (la burgesia siriana ha posat la seva fortuna en lloc segur en institucions financeres libaneses, des de fa dècades) havien fet possible aquesta inversemblant situació, que qualificaria de surrealista.

Els interessos per dipòsits en lliures libaneses van arribar a assolir el 19%, 15%, 12%. Quan mirava d’explicar-ho a empleats de bancs europeus, no donaven crèdit a les meves paraules. Va ser Rafiq alHariri, l’assassinat primer ministre i pare de Saad al-Hariri, que en el seu primer govern del 1992 va estabilitzar el canvi del dòlar a 1.500 lliures libaneses, que s’ha mantingut fins fa unes quantes setmanes.

Durant els anys de les guerres a Beirut, el canvi de divises, sobretot del dòlar, tenia el seu ritme particular. Quan s’acabava el mes pujava el bitllet verd, que a l’Orient Mitjà té un gran valor psicològic de cotització. Era un estratagema del Banc Central libanès, que d’acord amb els bancs privats provocava aquesta pujada artificial a fi d’adquirir a bon preu lliures libaneses. Amb la diferència del valor alt de la divisa, l’Estat, que gairebé no percebia impostos, podia continuar pagant els funcionaris. A mitjans del mes, descendia la cotització del dòlar i es recuperava lleument la lliura libanesa, sempre a la deriva de la seva devaluació forçada.

Si hi havia setmanes millors per canviar diners, també hi havia dies més recomanables que d’altres. La millor hora per canviar –recordo que una vegada em va dir Nemer Daud, el meu veí canviador de la cantonada assaborint una tasseta de cafè turc– és entre dos quarts d’onze i les dotze del migdia. Però moltes vegades ningú no sap ni el dia ni l’hora més convenients, i la cotització s’apuja i s’abaixa al revés. Sovint els milicians bombardejaven i lliuraven batalles campals, especialment al balad o centre de la ciutat, on ara tenen lloc les manifestacions, per provocar vaivens en la cotització.

En aquestes jornades de gran excitació es van tancar en diverses ocasions els bancs, tant per por que els clients retiressin els seus dipòsits com per evitar incidents de carrer amb els manifestants. A final de mes recobraven la normalitat a fi de poder pagar els seus clients o facilitar la retirada de diners dels seus comptes corrents. S’ha limitat la quantitat de dòlars que es pot treure per setmana, i s’han bloquejat les transferències a l’estranger. A causa de la seva escassetat, el dòlar s’ha convertit en un bé anhelat per tothom.

A les oficines de canviadors, de vegades minúscules, de Hamra s’ha arribat a bescanviar a 2.400 lliures libaneses. Com que tot depen del dòlar, els preus dels articles de consum, sense control estatal, han pujat pels núvols. Dictaminen els experts que quan s’adoptin les mesures programades caldrà un decenni perquè es restableixi l’economia local. La precipitada sortida de capitals va ser denunciada pels manifestants de la plaça dels Màrtirs o Balad.

Una devaluació en cascada de la lliura portaria conseqüències socials espantoses. Contra vent i marea els bancs, columna vertebral del Líban (el 1966 la fallida del banc palestí de l’Intrabank va ser superada), s’han anat mantenint a la superfície.

Que lluny que queden aquells temps que es deia que el Líban era la Suïssa de l’Orient Mitjà!

Com que tot depèn del dòlar, els articles de consum, sense control estatal, han pujat pels núvols