El món que ha vist ‘La Vanguardia’
Els corresponsals i enviats especials del diari han abordat el 2019 des de mig centenar de països
La Vanguardia ha vist el 2019 com un altre any de transició cap a una era encara per definir però que estarà marcada per l’emergència climàtica, la supremacia tecnològica, la desigualtat i les seves conseqüents crisis socials i migratòries. Amb aquests elements emergeix un nou ordre mundial que qüestiona el multilateralisme i les democràcies liberals. El 2019 ha consolidat nacionalismes i populismes al Brasil, l’Índia, Rússia, Turquia, els Estats Units, la Gran Bretanya, Itàlia, Hongria, Polònia i la Xina.
Els corresponsals i enviats especials de La Vanguardia han visitat mig centenar de països per abordar aquests moviments des de l’actualitat més immediata. Els hem demanat que facin una selecció de les informacions més rellevants, que podeu consultar en la versió digital d’aquest diari. Algunes responen a notícies destacades de l’any però altres han estat triades pel repte que van suposar. No sempre els titulars més populars acaben sent els més rellevants a llarg termini.
El ritme accelerat de la informació i el cicle ininterromput de notícies obliga els periodistes a una producció que sovint prioritza el contingut curt en detriment del gran reportatge i la investigació. La selecció dels nostres corresponsals i enviats especials sorprèn, tot i això, per l’aposta que aquest diari continua fent per la crònica i el contingut original.
Les revoltes socials a Euràsia i Amèrica han estat el gran fenomen de l’any. Poblacions indignades per la corrupció política, l’autoritarisme i les receptes econòmiques neoliberals han sortit al carrer i han donat molta feina a Ismael Arana a Hong Kong, Eusebi Val a França, Catalina Gómez Ángel a l’Iran i l’Iraq, Robert Mur a l’Argentina i Andy Robinson a Xile, Bolívia, l’Equador i altres països d’Amèrica Llatina. Les migracions de l’Amèrica Central als Estats Units han estat un tema polític destacat arran de l’estricta política antimigratòria de la Casa Blanca, com han informat Beatriz Navarro des de Washington i Francesc Peirón des de Nova York.
Les migracions al Mediterrani les hem cobert bàsicament des de Roma, a través d’Anna Buj, amb la bona notícia que aquest any hi haurà menys morts que el 2018, i la dolenta que, malgrat tot, seran masses: almenys 1.246.
La migració clandestina és el taló d’Aquil·les de la UE, com ha informat Jaume Masdeu des de Brussel·les, i ha donat ales als populismes d’extrema dreta a Itàlia, Polònia, Hongria, Alemanya i Turquia, com han recollit, Anna Buj, María-Paz López des de Berlín, Maciej Stasinski des de Varsòvia i Jordi Joan Baños des d’Istanbul.
Rafael Ramos ha creuat el Regne Unit i Irlanda exposant els estralls del Brexit. Ha sobreviscut al marasme parlamentari i a la pitjor campanya electoral que es recorda, la que fa unes setmanes va encimbellar Boris Johnson.
Gonzalo Aragonés, corresponsal a Moscou, ha vist com aquest estiu els joves perdien la por i criticaven el president Putin. Un coratge semblant ha observat Catalina Gómez Ángel a Teheran i, especialment, Ismael Arana a Hong Kong.
Xavier Aldekoa s’ha jugat la pell per informar-nos dels nens soldats a la República Democràtica del Congo i ha publicat testimonis de primera mà dels grans reptes a què s’enfronten els africans normals del carrer.
Els uigurs, la minoria musulmana de la Xina, no ho tenen gaire millor. Estan sotmesos a una vigilància que aquest corresponsal va poder comprovar a Kashgar i que és un avançament de la manera com els règims més autoritaris faran servir la tecnologia contra la dissidència interna.
Gràcies a aquest esforç col·lectiu, el món ens és avui una mica més assequible, si bé els seus problemes encara semblen insuperables.
Revoltes socials i polítiques des de Hong Kong fins a Santiago de Xile i un mur contra la migració