La guerra tempta els sahrauís
No ha plogut al desert, com no ho va fer la tardor de l’any passat. Però Gbenaha Fadel, de 24 anys, s’encongeix d’espatlles. “Per molt que estigui seca, és la nostra terra. M’agrada. Em sento al meu país. I algun dia arribarà la pluja”, diu. Viu amb els seus pares, germana i nebots en una haima enmig del no-res. Tenen un sac d’aigua subministrat per organitzacions humanitàries, un ramat de cabres i alguns camells. Poc més.
La vida nòmada és dura, però la família la prefereix a l’amuntegament dels camps de Tinduf, a Algèria, on uns 170.000 sahrauís viuen refugiats des que el 1975 el Marroc va envair la província espanyola número 53. El pedregar polsós on viu la Gbenaha és el més semblant que tenen els sahrauís a una terra pròpia. Li diuen “el Sàhara alliberat” i és la franja que el 1991 va quedar sota administració de l’ONU quan el Marroc i el Front Polisario van acordar un alto el foc després de 15 anys de guerra. La resta –un 70%, que inclou tota la costa, amb la seva pesca, i les mines de fosfats– la controla Rabat.
“Necessitem moltes coses. Però sobretot el que necessitem és tornar a la nostra terra, perquè la tenim. I és rica en recursos. És trist haver de viure aquesta vida comparat amb la que podríem haver tingut o la que van tenir els nostres pares”, diu la Gbenaha amb un castellà amb accent basc que va aprendre estudiant a Bilbao, “per poder aportar alguna cosa el dia que recuperem la nostra terra”, explica.
Entre la Gbenaha i la seva terra promesa es creua el mur marroquí. No acapara titulars com el mur de Trump, tot i que amb els 2.700 km que fa és la barrera defensiva més llarga del món després de la Gran Muralla xinesa. És més gruixuda del que sembla. És perillós acostar-s’hi a menys de tres quilòmetres perquè el terreny està minat: es calcula que hi ha nou milions d’artefactes.
“Segueixin el camí trepitjat i observin el terreny. Les mines no solen estar en monticles, sinó en zones baixes on et pots amagar per atacar”, instrueix un escorta de l’Agència de Protecció Sahrauí en una visita amb periodistes estrangers. A la llunyania, en una torreta militar sobre el mur, es mou una taca negra. És el soldat marroquí que vigila el grup del costat sahrauí. Tothom s’observa.
No hi ha guerra des del 1991 però tampoc no es pot dir que hi hagi pau. Sota l’ombra del mur, els sahrauís veuen passar els anys sense que no es mogui res. El 1991 els van prometre un referèndum d’independència que Rabat bloqueja, amb el suport incondicional de França, els Estats Units i també Espanya, malgrat que sobre el paper encara és la potència administradora. “El Marroc és un gran corruptor. No sap tenir una política d’acords i negociació, sinó només corrompre i fer xantatge, i coneix a la perfecció la mentalitat dels europeus. Amenaça de deixar passar les drogues, amb la immigració, amb el terrorisme i aconsegueix que tots facin el que vol”, deixa anar Omar Mansur, membre de la cúpula del Front Polisario.
El conflicte a Catalunya allunya encara més la possibilitat de veure Espanya defensant el referèndum, malgrat que els sahrauís subratllen que són casos diferents i que, de totes maneres, fa anys que Madrid se’n desentén. “El Govern espanyol no ha sabut complir amb el seu deure amb el Sàhara Occidental ni reaccionar al xantatge del Marroc”, diu Mansur.
Els sahrauís acusen Rabat de congelar el conflicte perquè la situació de facto –l’ocupació– se solidifiqui en una situació de iure. “El Marroc creu que si manté l’statu quo i bloqueja tota solució, amb el temps destruirà el Polisario. Que la joventut perdrà les ganes de lluitar. És un càlcul ximple que ja van cometre el 1975 i demostra que coneixen molt mala
ment els sahrauís. Els nostres joves aprofiten les oportunitats i marxen fora a estudiar i treballar, però després tornen. No abandonen la lluita”, afirma Mansur.
Són les generacions nascudes al territori ocupat o a Tinduf les que pressionen la direcció del Polisario. “Aquí no hi ha res, només desert. No hi ha cap futur. Continuarem igual anys i anys llevat que anem a la guerra”, diu Najma, nascuda als camps de refugiats de Tinduf i resident a Espanya. En els últims anys les condicions als camps (ja en són sis) ha millorat, amb cases de tova que substitueixen les haimes, línia elèctrica i cisternes d’aigua. Però també és una evidència que la situació s’eternitza. Fa molt de temps que els camps que van deixar de ser provisionals.
La tornada a les armes ha estat el gran tema del XVè Congrés del Front Polisario de la setmana passada a Tifariti. La declaració final adverteix que els sahrauís revisaran la seva participació en el procés de pau i exigeix a l’ONU que designi ja un enviat especial, després de la renúncia el mes de maig per motius de salut de l’expresident alemany Horst Köhler.
En una entrevista amb La Vanguardia i altres mitjans espanyols, el secretari general del Polisario, Brahim Gali, no vol respondre obertament si és partidari de reprendre les armes. “El poble sahrauí està al límit de la seva paciència. No està cansat de la resistència, sinó d’una comunitat internacional que no compleix els seus compromisos i es burla de la nostra paciència. Hem cooperat amb l’ONU tots aquests anys per aconseguir una solució justa, definitiva i pacífica. Però no continuarem igual. Si l’ONU no canvia d’actitud, ens empenyerà a triar altres mitjans que fins ara hem evitat”.
Gali és un líder militar veterà del Polisario i pertany a la branca dura, dels que el 1991 van considerar un error l’alto el foc. Ara, tot i això, es nega a comentar la seva posició de llavors: “No és just jutjar el que va passar fa 28 anys amb els ulls d’avui”, diu.
Omar Mansur, membre de l’equip que va negociar la treva, sí que admet que van pecar d’innocents. “Érem joves i crèiem ferventment en el dret internacional, crèiem que l’ONU no es comprometria a res que no pogués complir. Ens van dir que al cap de sis mesos votaríem. Semblava tot molt bonic i la nostra il·lusió era molt gran”, recorda Mansur. Avui ho veu diferent: “Si no hi ha possibilitat de solució política no pot ser cap altra que militar”.
“Encara que espero que tot se solucioni sense anar a la guerra, faré el que digui el Polisario”, afirma Salah Lebsir, de 28 anys, activista arribat del Sàhara ocupat per al Congrés. Al juny va sortir d’una presó marroquina desnois prés de complir una condemna de quatre anys per participar en manifestacions.
Fa anys que el Polisario agita el fantasma de la guerra, però fins ara semblava més un discurs per satisfer les bases que una amenaça creïble. En un conflicte obert, els sahrauís, amb el seu pobre armament i sense aviació, tindrien les de perdre. Però ells asseguren que no és cap fanfarronada i que poden fer molt de mal a l’enemic amb la mateixa estratègia de guerra de guerrilles que van fer servir el 1975-1991 i que va acabar amb Mauritània rendida i el Marroc acatant la mediació de l’ONU.
“Les guerres no es guanyen amb material, sinó amb homes amb convicció. Si l’exèrcit marroquí fos tan fort no necessitaria amagar-se darrere d’un mur. Són arribats de tot el Marroc que no saben què hi fan aquí”, afirma Mansur.
Magli Mohamed Chej, que va fundar la primera escola militar femenina durant la guerra, tampoc no tem el xoc: “Tothom té por de morir. Nosaltres i els marroquins. La diferència és que nosaltres estem lluitant per una causa justa, mentre que ells lluiten per una terra que no els pertany”. Als 67 anys, es declara preparada per combatre. “Si em moro, em moriré feliç perquè ho faré amb dignitat”, assegura.
Les noves generacions, sovint formades a l’estranger –Cuba i Espanya, sobretot–, pressionen per a un relleu a la cúpula del moviment, copada per la vella guàrdia. Han aconseguit que sis joves entrin a l’òrgan directiu de 29 membres, però no és fàcil moure les estructures.
El Marroc acusa el Polisario de tenir oprimida la població i perseguir els dissidents. Ironies a part que sigui Rabat qui ho critiqui, el cert és que la República Àrab Sahrauí Democràtica és un sistema de partit únic, encara que al Congrés de Tifariti hi participin 2.335 delegats dels camps, el territori ocupat i l’exili, en una simulació de democràcia participativa. Els dirigents argumenten que dins del moviment s’hi integren totes les tendències –esquerra i dreta, laics i islamistes–, que la democràcia arribarà amb la independència i l’únic interessat que sorgeixin més partits és el Marroc. “La nostra força està en la unió. No ens convé entrar en lluites de partits, ja hem vist com de malament els ha anat als palestins”, defensa Mansur.
El Polisario també ha de fer front als cants de sirena del gihadisme, que s’expandeix al Sàhara des de la caiguda en el caos de Líbia i Mali, i vol pescar al calador de la frustrada joventut sahrauí. Precisament l’Estat Islàmic del Gran Sàhara està liderat per Adnan Abu Walid al-Sahrauí, nascut a Al-Aaiun i que va estar al Polisario abans de passar-se a la gihad. “Un noi reclutat pels serveis secrets marroquins als territoris ocupats per tacar el Polisario”, segons Mansur. Ha irritat molt que fa unes setmanes el Govern espanyol emetés una alerta terrorista als campaments de Tinduf, cosa que va foragitar molts espanyols. Segons els sahrauís, Madrid es va deixar manipular per Rabat.
Una altra qüestió que inquieta el Polisario és Alger, encara que no ho admetin en públic. La caiguda del règim de Buteflika, el seu gran valedor durant tots aquests anys, llança una ombra d’incertesa, sobretot quan algunes veus a Algèria comencen a defensar que ja és hora de girar full i acostar-se al Marroc.
Des del llindar de la haima, Gbenaha s’acomiada amb el seu accent basc: “Que torneu quan siguem lliures!”. El sol brilla al cel sense núvols. Avui tampoc no arribarà la pluja al Sàhara.
Després de 28 anys esperant el referèndum promès per l’ONU, el Front Polisario, sota pressió dels joves, amenaça de reprendre les armes contra el Marroc