Un diàleg provisional
El PSOE i ERC gestionen amb prou feines un diàleg que obri un canvi d’etapa al Govern central. Però a Catalunya s’acosten mesos convulsos fins a la cita electoral. Només llavors es podrà veure si el diàleg entre governs és possible.
L’acord per a la investidura de Pedro Sánchez està tan avançat que una ensopegada d’última hora que el fes anar en orris seria tant o més costosa per al PSOE i ERC com ho pugui ser la seva materialització. Conscients que han assolit un punt de difícil retorn, totes dues parts miren de salvar els últims esculls per desbloquejar la legislatura, si és possible abans de Reis. Si és així, haurà conclòs una etapa de provisionalitat de la política espanyola des de la moció de censura del juny del 2018, que va fer descavalcar Mariano Rajoy de la presidència. Un tomb que també va tenir molt a veure amb els esdeveniments de l’octubre del 2017 a Catalunya.
Les primeres reunions entre el PSOE i ERC van servir per desbrossar els mutus recels acumulats que, malgrat els avenços en el terreny de la confiança, encara no s’han esvaït completament ni de bon tros. Després, les diferències s’han centrat en la mena de taula de diàleg que s’ha de constituir per abordar el conflicte català. Mentre els socialistes pretenien diluir aquest fòrum en el marc dels mecanismes de relació habituals entre els governs central i autonòmics, els republicans exigien un tracte bilateral i específic que admetés l’existència d’un conflicte polític. Des dels temps de la denúncia del “cafè per a tothom” per part de Jordi Pujol, aquest ha estat el rovell de l’ou de l’assumpte. L’acceptació d’una singularitat en la negociació és un primer pas per al reconeixement d’una solució diferenciada. Per això aquest diàleg ha provocat granissades en diversos sectors, des dels mateixos barons del PSOE passant pels partits de la dreta o fins i tot veus de l’estament castrense.
En els últims compassos, la negociació també s’ha encallat en les reticències d’ERC a comprometre’s amb la governabilitat durant la legislatura. Els socialistes reclamaven dels seus nous socis una promesa més important d’estabilitat, incloent-hi els pressupostos i les lleis principals previstes per al nou mandat. Però els republicans volen anar partit a partit, temorosos que l’electorat a Catalunya penalitzi el seu contracte amb el Govern central, tal com li va passar a Pujol quan va donar suport a Executius del PSOE i del PP. I més encara quan les decisions judicials no afavoreixen un partit que té el seu líder a la presó condemnat a una pena de 13 anys i amb un panorama polític d’alta tensió a Catalunya.
En efecte, la lluita per la presidència de la Generalitat acaba de començar i es preveu disputada. Amb ERC en plena aliança amb el PSOE, l’estratègia de JxCat serà acusar els republicans de col·laboracionisme amb la “repressió”. Però les hostilitats també afloraran pel front del Govern amb la probable inhabilitació del president Quim Torra ,ja sigui per la Junta Electoral Central en qüestió de dies o setmanes, o bé més endavant a càrrec del Tribunal Suprem. Des de fa dies, aquest assumpte copa bona part de les converses al Palau de la Generalitat. De fet, el president Torra insisteix que a ell no l’inhabilitarà “un tribunal amb motivació política” i fa poc va deixar caure que portaria al Parlament una resolució perquè se li donés suport polític en una mena de qüestió de confiança tàcita. Algunes fonts també apunten que, d’alguna manera, Torra es podria resistir a la seva defenestració, tot i que s’anés negant a abandonar el seu despatx.
Però a Waterloo ja es pensa en l’endemà. Fa unes quantes setmanes que a Brussel·les Carles Puigdemont va abordar les conseqüències d’aquesta possible decisió amb alguns dels seus col·laboradors. Per a JxCat és molt inconvenient que, si Torra és inhabilitat, l’actual vicepresident, Pere
Aragonès, d’ERC, assumeixi la presidència en funcions durant dos mesos abans d’anar a eleccions de manera automàtica. Es produiria un període en què les dues institucions principals de Catalunya, la Generalitat i el Parlament, estarien encapçalades per sengles dirigents d’Esquerra, Aragonès i Roger Torrent. Els republicans ostentarien el poder a Catalunya mentre exhibeixen la seva influència a Madrid. Així doncs, les maniobres per impedir-ho no es faran esperar.
Ja que la legislació catalana estableix que en aquests dos mesos s’ha d’intentar la investidura d’un nou president, JxCat vol proposar un diputat de les seves files i situar ERC en la tessitura de negar-se a votar-lo. En aquest cas, Puigdemont podrà atribuir a Junqueras la responsabilitat d’haver clavat un abrupte final a un govern independentista a favor d’un avanç electoral. En cas de no aconseguir el seu propòsit d’evitar que Aragonès arribi a la presidència, JxCat mirarà almenys de provocar una crisi de govern per col·locar un vicepresident propi i fins i tot per tornar a plantejar el cessament del conseller d’Interior.
Si la política espanyola està a punt d’emprendre una nova etapa després de l’entreacte dels últims dos anys, la política catalana també es troba en una mena de parèntesi des de la proclamació fallida de la independència el 2017, en espera del pròxim desenllaç electoral. Les actuals converses entre el PSOE i ERC constitueixen un diàleg provisional que no podrà avançar pas gaire fins que es conegui el nou escenari polític català. El que sí que posa en evidència aquesta negociació és que la dificultat per assolir un acord no serà res en comparació amb com s’hauran d’esforçar totes dues parts per defensar-lo.
Els esculls: al PSOE li costa la relació bilateral, i a ERC, el compromís més enllà de la investidura
Davant la inhabilitació possible de Torra, JxCat mira d’evitar que ERC ocupi la presidència durant dos mesos