Les sortides del laberint català
Les opcions amb majoria a tot Espanya són la transferència d’impostos i la fixació de competències, segons el CEO
El laberint català té algunes portes de sortida encara que no s’apreciïn a simple vista. L’enquesta sobre el debat territorial a Espanya, que va dur a terme el CEO la tardor passada, revela diversos punts de coincidència col·lectiva dins l’enorme mar de discrepàncies que ha acabat per cegar qualsevol via d’escapada. I entre aquests possibles cercles de consens apareixen els relatius a tres dilemes d’un impacte notable. El primer seria la resposta institucional al conflicte polític entre una part de Catalunya i la resta d’Espanya, i que registra una majoria clara a favor del diàleg. El segon seria el suport majoritari a un finançament autonòmic en què les comunitats recaptessin tots els impostos. I el tercer seria la fixació a la Carta Magna de les respectives competències estatals i autonòmiques, per reduir els litigis.
Per descomptat, hi ha altres opcions que podrien resoldre el conflicte català, però que no susciten el consens necessari, ni a Catalunya ni a Espanya. És el cas, per exemple, d’una reforma constitucional per ampliar l’autogovern. Però també reflecteixen divisió el reconeixement estatal de les llengües oficials autonòmiques o la inclusió en el text constitucional del dret d’autodeterminació (vegeu el gràfic).
Pel que fa a les sortides que sí que tenen un suport significatiu, l’aposta pel diàleg dins de la Constitució suscita un suport que s’acosta a un 50% dels enquestats en el conjunt d’Espanya i que arribaria gairebé a un 70% si s’hi afegeix el contingent dels que el defensen sense cap tipus de limitació. I el més important és que la via de la negociació en les seves dues variants tindria el suport d’un 75% dels votants del PSOE, d’un 48% dels del Partit Popular, d’un 91% dels d’Unides Podem, d’un 66% dels de Ciutadans, i fins i tot d’un 29% dels de Vox.
Això sí, a Catalunya emergeix una ajustada divisió entre els qui aspiren a un diàleg sense límits (42%) i els qui el defensen dins de la Constitució (38%). I aquesta fissura s’estén als actors polítics que haurien de negociar, ja que menys d’un 15% dels votants de les forces sobiranistes (ERC i JxCat) acceptarien un diàleg limitat per les normes constitucionals (i una quarta part d’aquests és fins i tot partidària d’insistir en la via unilateral).
Tot i això, en l’ampli temari d’un hipotètic diàleg apareixen dues sortides que susciten un consens inèdit. La primera és la relativa al sistema de finançament autonòmic. Segons l’enquesta del CEO, un 56% dels espanyols donarien suport a un model en què les autonomies recaptarien els impostos i després en transferirien a l’Estat central una part per cobrir les despeses comunes i un fons de solidaritat interterritorial. Aquest model evocaria el concert basc, però també encaixa en el sistema federal alemany, on els lands fan la recaptació fiscal.
La virtualitat d’aquesta fórmula és que tindria un suport pràcticament transversal. Per exemple, donaria suport a aquest model un 61% dels votants del PSOE; un 50% dels del PP; gairebé un 68% dels de Podem; un 53% dels de Ciutadans, i fins i tot un 43% dels de Vox (a més de gairebé un 70% dels d’Esquerra i JxCat).
L’altre terreny de coincidències –encara que menys factible quan es passés a la lletra petita– seria la fixació en la Carta Magna de les competències de l’Estat i les autonomies. Aquesta clarificació tindria el suport d’un 70% dels catalans i d’una taxa similar del conjunt dels espanyols, així com d’una majoria dels electors de tots els partits.
Finalment, en cas que se celebrés un referèndum legal, un 53% dels espanyols (contra un 40%) respectarien el resultat si una majoria clara dels catalans optessin per la independència (tot i que l’electorat conservador no ho acceptaria).
El diàleg dins de la Carta Magna té el suport del conjunt d’Espanya, però suscita divisió a Catalunya