Rellançament o irrellevància

L’any que s’acaba ha estat llarg, dur i difícil per a Europa. El Vell Continent ha estat sotmès a tensions i crisis de tota mena, des de l’àmbit polític fins a l’econòmic, passant per problemes com la immigració i el terrorisme. Hem viscut aquest 2019 diversos processos electorals nacionals –Espanya, Bèlgica, Àustria, Finlàndia, Grècia...–, però sobretot unes eleccions decisives al maig al Parlament Europeu, i la renovació de la Comissió Europea, el Consell Europeu i el Banc Central Europeu. Tot i així, per damunt de tot l’esdeveniment que ha marcat l’agenda europea aquest any ha estat el Brexit.

I el Brexit és també la primera gran cita del calendari del 2020. El 31 de gener el Regne Unit abandonarà definitivament el club comunitari i s’obrirà una nova etapa tant per a la Gran Bretanya com per a la Unió Europea. Les dues parts hauran de pactar la seva futura relació bilateral en unes negociacions que es preveuen llargues i molt complexes per molt que el premier britànic vulgui tancar-les en onze mesos. Després de dir adeu a Brussel·les, és molt probable que el Regne Unit miri més cap a l’Atlàntic que cap al canal de la Mànega, però en aquest moment les conseqüències econòmiques i socials que la retirada britànica tindrà per a la Gran Bretanya són encara difícils d’avaluar.

La UE arriba al 2020, com dèiem, amb les institucions renovades, fet que hauria de suposar un nou impuls per deixar enrere tres anys de desgast del Brexit i abordar amb rigor i serietat el debat sobre el paper que Europa ha d’exercir en aquest moment en el concert global. Sabem que la maquinària europea és lenta perquè ha d’avançar a còpia de consensos i unanimitats, però s’ha d’enlairar d’una vegada, perquè l’actual irrellevància política d’Europa al món suposa un problema seriós, que se suma al fet d’haver estat àmpliament superada econòmicament per altres zones geopolítiques del globus, en especial d’Àsia. Aquest nou any Europa haurà de fer front a problemes interns i externs. Entre els primers, tenir a ratlla països membres de la Unió com ara Polònia, Hongria o Txèquia, que qüestionen les normes fonamentals del cabal comunitari i que políticament han derivat clarament cap a posicions nacionalistes i populistes. Entre els segons, com tractar amb un president dels EUA obertament hostil a la UE, amb la qual manté una guerra comercial, o amb Rússia, les ingerències de la qual en processos electorals i hackejos polítics són cada vegada més grans.

Europa ha de demostrar que té prou iniciativa, imaginació i experiència per posar-se al capdavant en la lluita contra alguns dels desafiaments que afronta el planeta. El pacte verd llançat per la nova presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, suposa un pas ferm en aquesta direcció, però frenat pels interessos nacionals dels països membres, que mantindran al congelador almenys fins al juny la proposta d’accelerar la transició ecològica cap a una economia neutra en emissions de CO2 l’any 2050. Ser líders en la transició ecològica i en l’adaptació a l’era digital per reduir l’avantatge que ens porten els Estats Units i la Xina són apostes que Europa ha de consolidar el 2020.

Un any en què, en principi, no hi haurà eleccions generals a cap dels grans països europeus. Això, teòricament, hauria de donar estabilitat a l’acció de govern, però els nuvolots que durant el 2019 han amenaçat estats com França, Itàlia i Alemanya –per no parlar del cas espanyol– podrien acabar en tempesta aquest any que ve. França celebrarà unes eleccions municipals al març que podrien desembocar en un important vot de càstig al partit del president Macron segons com evolucionin les negociacions sobre la polèmica reforma de les pensions, que fins ara han provocat grans mobilitzacions i aturades. Un Macron que aquest 2020 jugarà a fons la carta de convertir-se en el nou líder europeu, en la referència obligada quan es vulgui parlar amb Europa.

Perquè l’eix franco-alemany, històric motor europeu i que ha tingut algunes avaries aquest 2019, sembla haver perdut força, en part perquè Alemanya viu un moment delicat. L’etapa d’Angela Merkel va arribant a la seva fi amb l’horitzó de les eleccions federals el 2021 i l’energia política, i fins i tot física, de la cancellera s’ha anat debilitant. La Groko, la gran coalició amb l’SPD, no sembla que hagi de saltar pels aires, però la nova direcció socialdemòcrata vol fer un replantejament profund, la qual cosa podria fer més difícil la governabilitat l’any vinent. A més, diversos informes d’empreses i instituts coincideixen que Alemanya necessita un nou miracle, perquè l’economia social de mercat, la base del seu èxit durant dècades, ha tocat fons. Nuvolots de recessió planen sobre la seva economia, un senyal inquietant per al conjunt d’Europa, que ja transita per la desacceleració.

En aquest context, tots els indicadors apunten que la recuperació econòmica d’Europa el 2020 serà molt més lenta, si és que es produeix, i es crearan mercats inestables i fins i tot economies en recessió. La repercussió econòmica del Brexit està encara per quantificar i sens dubte serà elevada, no només per als britànics sinó per a tots els europeus. Alguns experts fins i tot temen que la crisi econòmica del 2020 serà més dura que l’anterior per la inestabilitat política i la dificultat de generar acords entre els diversos països de la UE.

L’auge del populisme, el nacionalisme i la xenofòbia en diversos països europeus és un altre dels problemes que Europa haurà d’afrontar el 2020. Cada país té les seves pròpies característiques. Mentre Itàlia, amb una coalició formada in extremis, va frenar aquest any la possibilitat que Matteo Salvini arribés a la presidència del Govern, en altres estats –França, Àustria, Alemanya, alguns països nòrdics, ara també Espanya– la ultradreta ha guanyat quotes de poder en governs i parlaments. Europa ha de demostrar que no li té por i derrotar-la a les urnes.

En aquest context, Rússia pot exercir un paper desestabilitzador important. Les seves ingerències i intromissions en processos electorals europeus i en la política interna d’alguns estats mitjançant atacs informàtics suposen un seriós desafiament. El desacord entre Europa i Rússia, materialitzat en les sancions per l’annexió russa de Crimea i el seu paper en el conflicte a Ucraïna, podria trobar vies de solució el 2020 si fructifiquen les trobades previstes entre els líders dels dos estats, precisament amb la mediació europea.

El nacionalisme s’ha consolidat en múltiples països al voltant del club europeu. Els Estats Units de Trump, el Regne Unit de Johnson, la Rússia de Putin i la Turquia d’Erdogan seran l’any que ve adversaris del Vell Continent. Per això Europa, després del desgast del Brexit, s’ha de plantejar el 2020 com un any per a l’impuls, per al rellançament, definint inequívocament quin paper vol tenir al món, demostrant que el seu model de societat i de valors continua vigent i decidint quins reptes i prioritats cal afrontar. Continuar sent irrellevant en un món global és un luxe que Europa no es pot permetre. Aquest és el gran repte europeu per al 2020.

Europa ha de decidir quin paper vol exercir en un món en què ha perdut pes i influència

La desacceleració plana sobre les economies europees, amb nuvolots de recessió

Els Estats Units, el Regne Unit, Rússia i Turquia seran l’any vinent adversaris d’Europa