L’altra Espanya
Fa un parell de setmanes es va donar a conèixer l’acord del Govern amb els comuns que té com a objectiu augmentar els ingressos de la Generalitat. Els signants van pactar una modificació d’impostos cedits –pujada de l’IRPF a rendes altes i eliminació dels beneficis fiscals a l’impost de successions– per recaptar 543 milions més. És un augment que hauria d’impactar en els pressupostos (si s’aproven algun dia). S’ha ideat per reforçar l’Estat de benestar a Catalunya, afeblit després de la restricció de la despesa que es va imposar com a mesura quirúrgica per combatre la severa crisi del deute.
La notícia de l’acord va provocar una sana polèmica que la mateixa setmana es va encavalcar amb una altra informació econòmica rellevant: el 2018 el PIB de la Comunitat de Madrid va pujar prou per ser més alt que el de Catalunya, fet que no es produïa des del 2013. Aquesta notícia també va generar controvèrsia. Per una banda, hi havia els qui explicaven la pèrdua de la posició catalana preeminent com una malintencionada derivada de decisions de l’Estat. Per l’altra, hi havia els qui es fregaven les mans festejant que ja poden quantificar les conseqüències del procés i alhora els qui, abonant la doctrina de la dreta madrilenya, es reafirmaven en les bondats de fer de la comunitat de la capital una mena d’oasi fiscal legal, reduint a zero aquells impostos cedits.
Benvingudes siguin, la controvèrsia i la polèmica, si milloren la nostra conversa política. Pagaria molt la pena repolititzarla focalitzant el debat públic no només en la batalla cultural que polaritza sinó sobretot discutint el model de país, d’economia i de societat que es té, es vol i es pot construir. Una societat, una economia i un país que s’han de pensar alhora i en el nostre cercle institucional més ampli: el de la Unió Europea, que vol afrontar la crisi climàtica proposant un green deal, que subscriu acords per apuntalar l’economia productiva en un context de tensions comercials globals i que des de l’humanisme tecnològic vol elaborar una carta democràtica per navegar en l’era de la revolució digital.
A Espanya, el darrer plantejament que es va fer amb aquesta ambició ja té un quart de segle: va ser el de l’aznaritat. Ha provocat disfuncions pernicioses, però encara és hegemònic perquè va compactar un statu quo disseminat arreu dels grans centres de poder. El seu motor primer va ser l’acceleració de les privatitzacions d’empreses considerades joies de la corona de l’Estat. Com explica Gil Pecharromán a La estirpe del camaleón –una bona història de la dreta espanyola des del franquisme fins al present– foren unes operacions que “trasladaron las posiciones dominantes del sector público a quienes las ejercían en el privado, especialmente a la banca, reforzando o dando origen en ocasiones a posiciones de oligopolio, sobre todo en los sectores de las telecomunicaciones, de los combustibles y de la energía”. Va ser sobretot així que elits centralistes van trobar la fórmula per readaptar-se a la lògica desregulada de la globalització. Van fer seu el poder d’una manera
L’èxit econòmic de Madrid està lubrificat per la corrupció i els avantatges fiscals per a les classes altes
que semblava natural, tan natural com ho sembla la idea de nació única que el blinda.
Ahir com avui l’epicentre del poder instituït per l’aznaritat és el Madrid ric que inclou una regió metropolitana en expansió. L’èxit econòmic d’aquest Madrid, que no s’explica sense el tipus de negoci que imanta la capitalitat estatal i que ha reforçat una política d’infraestructures més ideològica que no pas eficient, l’han lubricat dos factors sostinguts en el temps: la corrupció continuada (com el febrer passat va afirmar el dictamen de la comissió d’investigació sobre corrupció de l’Assemblea) i una fiscalitat avantatjosa per a les classes altes i molt altes de tot el país (406 dels 611 contribuents espanyols que tenen una fortuna superior als 30 milions resideixen a Madrid).
Però una cosa és la cara d’aquest èxit, com posen de manifest les dades del PIB, i l’altra són les seves creus, invisibilitzades en el debat per l’omnipresència de la qüestió nacional. La creu més dramàtica, silenciada per les grans xifres, és la cronificació del deteriorament dels serveis públics a la mateixa regió de Madrid, la segregació escolar (és la comunitat que menys gasta en educació pública per alumne) i la desigualtat (la taxa de pobresa arriba al 20,6%). A llarg termini la creu més problemàtica és la fagocitació de població i recursos que el Madrid ric imposa a tot el centre peninsular, fent inevitable el buidatge de l’Espanya empobrida i encarint la seva transformació. I la creu més polèmica és la competència fiscal entre comunitats, convertida en agressiva bandera popular, que vicia arreu la discussió sobre la fiscalitat (també a Catalunya, com vam comprovar després de l’acord del Govern amb els comuns).
L’acumulació d’aquestes creus és l’argument fonamental per pensar entre molts un altre model d’Espanya: un model d’economia, de societat i de país, és a dir, de redistribució del poder des de la política. Perquè l’alternativa actual, la dominant, ja sabem quina és i sobretot sabem que només ho és per a uns.