Terrisseria
Vaig anar fa uns dies al camp acompanyant una terrissaire i dos terrissaires. Vaig observar les seves mans i vaig pensar que se’ls notava el costum del fang, no perquè en mostressin el més mínim rastre, sinó just perquè no el tenien, perquè estaven tan netes, tan llunyanes i alienes a la seva matèria natural, com en compàs d’espera; semblaven a punt de buscar o d’atrapar alguna cosa, igual que els cossos de ballarins i ballarines que en desplaçar-se fan la sensació d’estar a prop d’emprendre el vol. Les mans dels terrissaires es mouen en un equilibri de puntes dretes. Se’ls veu la força i se’ls nota l’ànima. S’endevina el color amb què treballen, més vermell un, més verd una altra, més groc el de més enllà.
Érem prop d’un riu. El sol escalfava la terra sense pausa i el nivell de l’aigua havia pujat. En què convertiria el riu la Terra si fos terrissaire? En una esfera. En què transformaria la Terra el riu si fos terrissaire? En un llarg bol del qual beure i que no acabés mai. Van estar descalços els terrissaires, com si d’alguna manera el fang els cridés. I al cap i a la fi, no és cert que es pertanyen? O millor fins i tot, no és cert que es corresponen? Les mans terrissaires transcendeixen el necessari per trobar silenci i pausa, bellesa i lògica en l’útil. Permeten a la veritat del fang cobrar forma. I la sinceritat de la terra els permet a ells coincidir amb si mateixos. Terrissaires i terra es defensen i es troben. Com d’íntim imagino aquell moment en què es reconeixen i comencen a donar-se forma, a canviar-se per sempre, a fusionar-se. De terra són aquells humans.
Humana és la terra que els necessita.
El fang va ser la matèria gràcies a la qual l’ésser humà va cobrar vida. Va ser al principi de tot. Només calia l’alè. Respira el terrissaire per infondre’l a la terra, respira qui escriu per donar-l’hi a la paraula. Tots dos expliquen històries que tenen a veure amb el que hem estat i el que som i el que serem. Els relats ens contenen com els vasos. Amb secret d’entrada i de sortida. Ens revelen i ens igualen.
Vaig anar fa uns dies al camp acompanyant dos terrissaires i una terrissaire i ara, quan camino, penso en la terra d’una altra manera, la penso com a les paraules, capaces d’unir-se i crear de sobte allò que encara no existia però que esperava allà.