La dècada decadent
No sé si per seguir el camí de Dionís l’Exigu i de la seva reformulació del calendari, el cas és que els mitjans de comunicació estan entossudits en el resum de la dècada, sense que els importi un rave l’efecte de l’any zero (que el monjo d’Escítia Menor va oblidar en els seus càlculs, encara que difícilment podia concebre el que, en realitat, arribaria després dels matemàtics àrabs...) i si la nova dècada comença ara o un any més tard. Aquest mateix diari ens ha subministrat materials curiosos sobre els llibres de la dècada, les pel·lícules de la dècada, la música, les sèries et caetera.
Temps, doncs, ara que l’any acaba, de fer balanç i reflexionar sobre el vist i viscut.
Del 2010, no ens posarem exquisits, al 2020 va una dècada de crisi i inestabilitat, potser la més estressant de les nostres vides després de la famosa transició, ja que el soroll mediàtic és ara un brunzit continu als nostres telèfons. Tot són mems, notícies falses o no, comentaris més o menys irats i xafarderies a tot arreu. El 2010 va ser, probablement, l’últim any d’una relativa, si no felicitat, sí tranquil·litat. I tot i que ja sonaven els tambors de la disputa política i sens dubte s’havia revelat la crisi econòmica, encara no érem conscients de fins on es cavaria el pou de la nostra caiguda.
A partir del 2011 tot es va accelerar per anar de mal en pitjor. I el 2012 va ser un any em temo que clarament infaust, amb l’atur desbocat i el govern central aplicant una cirurgia de ferro a la despesa social, mentre per aquestes contrades Artur Mas es deixava enlluernar per la llum d’una estrella que dibuixava quatre barres rutilants en l’horitzó i semblava guiar tots els aprenents de mag i pretendents al tron que han volgut ser reis d’una Catalunya escindida d’Espanya. Travessia del desert, aquesta vegada sí, i somieig de la quimera. Una dècada catalana pràcticament perduda, amb mal govern i sense brúixola que servís, malgrat l’ostentació de timó i refranyer marí amb què va començar Mas la seva singladura.
Rajoy va trampejar el rescat i fins i tot la crisi, és cert, però la seva abúlia li va impedir assumir que l’anomenat problema català entrava en un procés inflamatori que el va convertir aviat en el problema espanyol i ara, mentre s’acomiada aquesta dècada, sigui exacta o no, és ja un problema europeu, la dimensió del qual només satisfà els del com pitjor, millor. Això sí, acabem l’any amb el petit miracle prenadalenc que va ser escoltar Carles Puigdemont i el seu inefable escuder Comín declarar-se partidaris dels tribunals de justícia i que es compleixin les lleis. Quines coses s’han de veure! De l’antieuropeisme a l’eufòria europeista... En aquest sentit, rectifico, la suposada dècada acaba com va començar: amb gent disposada a dir una cosa i la contrària.
Deixem enrere aquesta segona dècada del segle més pobres del que vam ser, havent patit una devaluació salarial que tampoc no ha millorat la nostra competitivitat, només l’ha fet més esclava. I no s’auguren en el futur uns nous i feliços anys vint, sinó que més aviat hi ha ecos i ressons dels anys trenta del segle passat. La decadència d’Europa, la seva caiguda demogràfica, el seu molt relatiu pes al món que ve, són símptomes que s’afegeixen a tots els populismes i nacionalismes creixents, als egoismes que defensen el que és nostre encara que es mori el món. Ja se sap, tothom va a la seva tret de jo mateix, que vaig a la meva... Crisi política i crisi moral i institucional. I una decadència que també és econòmica, ara que els descendents dels vells magnats catalans s’han venut ja la majoria de les seves empreses i comencen a veure’s els efectes d’aquests anys de bronca i inseguretat jurídica i inversora.
Amb tot, no vull avui fer altra cosa que pensar que encara és possible millorar, fins i tot millorar clarament. Que comencem un cicle i uns temps nous, en els quals pugui per fi tornar a raonar-se el raonable i considerar-se irracional l’irrealitzable. I no es tracta de retallar ni somnis ni sentiments, però sí d’embridar-los en l’esquema racional i de pacte que tota democràcia liberal necessita per avançar.
L’anomenada pregària de la serenitat, que entre d’altres van popularitzar els membres d’Alcohòlics Anònims, és una senzilla oració dels Estats Units que em sembla més que apropiada per a aquest inici d’any: “Senyor, concedeix-me serenitat per acceptar tot allò que no puc canviar, així com fortalesa per canviar el que sí que soc capaç de canviar i saviesa per entendre la diferència”. Perquè sí, hi ha moltes ombres i dubtes en l’horitzó, però, potser ennuvolat encara pels efectes del Nadal, avui tinc una forta sensació que hem girat full i que podem iniciar un relat nou, un conte al cap i a la fi, una història que ens faci no només entretenir la vida, sinó millorar-la. Molt bon any!
L’anomenat problema català és ja un problema europeu que només satisfà els del com pitjor, millor