Terrorisme

La banalització del terrorisme perpetrada per múltiples veus de l’Estat –de jutges a fiscals, de polítics a periodistes– per atacar l’independentisme ha tornat a quedar en evidència, aquesta vegada arran de la posada en llibertat dels CDR detinguts al setembre.

Una vegada més, i negada tota voluntat de resoldre el conflicte català a través de les vies polítiques, el tot s’hi val per defensar la unitat d’Espanya s’ha imposat més enllà de la responsabilitat, del seny i de la cultura democràtica. I així per la via d’intentar frenar l’independentisme “pel legal o pel criminal”, que diria l’ínclit portaveu de les clavegueres, els defensors de la unitat pàtria han minimitzat, grapejat i abusat d’una cosa que no hauria de ser mai munició de combat polític: el greu flagell del terrorisme. Si hi va haver un temps en què tot era ETA, ara tot és terrorisme, fins al punt que hi ha hagut líders que han assegurat que això de Catalunya era

Frenar l’independentisme “pel legal o pel criminal”, que diria l’ínclit...

pitjor que allò d’Euskadi en els seus anys negres. És a dir, el mateix posar urnes que matar 800 persones, i d’aquí a convertir la desobediència en violència i les accions de protesta en terrorisme no quedava cap pas. El pitjor és que aquest ús irresponsable del terrorisme per tal de criminalitzar la protesta independentista s’ha fet a plens pulmons i amb plena consciència, estressant els límits legals, emparats per la impunitat d’un pensament crític que, respecte a Catalunya, ha desaparegut a Espanya. Com diuen que va etzibar un il·lustre líder socialista, entre salvar la democràcia i salvar la unitat, “salvem la unitat, i després ja arreglarem la democràcia”. És l’estratègia del guanyar temps per la via del desgast que Sunzi va verbalitzar en el seu famós L’art de la guerra: “Cansa els enemics mantenint-los ocupats i no deixant-los respirar”. I així va ser com, a les portes de conèixer les sentències contra els líders catalans, i amb els nervis espanyols a flor de pell, es va armar una descomunal causa de terrorisme contra uns CDR, malgrat que la falta d’evidències era igualment descomunal. Però el mecanisme ja estava muntat: els CDR no eren poble indignat, sinó terroristes en potència; el president Torra, que defensava les seves protestes, un apologista de la violència; i si el president defensava els CDR i representava un Govern independentista, dit i fet, tot l’independentisme queia al sac de la sospita violenta. Un groller muntatge que, malgrat la seva inconsistència, va servir per “cansar-nos i mantenir-nos ocupats”. És el que va dir el socialista, “ja arreglarem després la democràcia”.