Deu vides en una dècada
El dia de Reis del 2010, vaig guanyar un premi per al qual no estava preparada. Se’m va pujar al cap i vaig tallar amb un al·lot amb qui tot anava rodat, perquè ens desplaçàvem amb bicicleta des de l’àtic que llogàvem a la Sagrera. Ara viu a París i té dues filles. El 2011 em vaig traslladar a un pis de Sagrada Família on hi havia una caixa forta que mai vaig aconseguir obrir; sortia amb un actor llegendari a qui sovint acompanyava de gira i, a casa seva de la Sierra, torràvem castanyes quan nevava. Improvisàvem, i això angoixa les aventureres que volen controlar-ho tot com jo. Cada dotze anys té un fill, d’una dona diferent. El tercer va néixer després que ho deixàssim estar.
Tot i que les crisis no m’afecten especialment perquè ho fan habitualment, la del 2012 em va pegar fort, en l’aspecte econòmic i en l’existencial. Vaig decidir prendre distància, i vaig anar a Buenos Aires, on vaig escriure una novel·la en què imaginava què hauria passat si hagués tornat a Palma. El 2013 vaig pensar mudar-me a Sant Martí Vell, un poble on vivien vuit persones a l’hivern, entre les quals, un director de fotografia intens
Mudança de llocs, amors i feines, i tantes vides com aventures
amb qui sortia. Ara té una filla i viu a Cadaqués. La meva neboda va néixer el 2014. Llavors jo llogava un pis laberíntic al carrer Vic, i estava sí-però-no amb un presentador que, de moment, no té fills. Recorreguérem el nord de la Gran Bretanya, i descobrírem que a l’hotel d’Edimburg on passaríem l’última nit acabava de suïcidar-se una parella. Sens dubte dormírem en aquella habitació. L’estiu següent viatjàrem a Islàndia.
El 2015 vaig discutir amb qui, durant tretze anys, va ser la meva amiga de l’ànima. Ara viu a Berlín, té una filla, una llibreria, i avui és el seu aniversari. Fa uns mesos, passejàvem amb la nina, el seu gos sense corretja, el llebrer que acabava d’adoptar un amic i el pare del bebè, pel barri de Rixdorf, un dels dies més guapos de la dècada. El 2016 m’havia traslladat al carrer Verdi, va néixer el meu nebot, i vaig conèixer un alemany, narcisista fins al deliri, que em féu assajar una vida com a motard.
També duia moto el fotògraf amb qui vaig sortir el 2017. Acabàrem tenint una relació d’amics amb problemes de parella. El 2018 vaig guanyar un altre premi, tenia un amant secret i em vaig comprar un pis. Al setembre em va caure el món a sobre, i he trigat un any a refer-me. Diagnòstic de la dècada: mudança de llocs, amors i feines, una malenconia disfressada d’epicúria per combatre el nihilisme, i tantes vides com aventures. Ja és això.