Ni Puixkin ho hauria imaginat
Ahir es van sentir crits de joia quan un dels nens de sobte va veure flocs de neu perduts entre la tímida pluja que amb prou feines s’atreveix a caure sobre Moscou. Però de seguida es va tornar en decepció. Aquest any la neu no ha arribat a la capital de Rússia i els moscovites es resignen a unes festes gens tradicionals, sota un cel encapotat, trist i gris i, el que és pitjor, sense la capa blanca que s’hauria d’haver estès fa almenys un mes.
Part de les pistes de patinatge estan tancades, i les poques que funcionen amb gel artificial registren una assistència baixa. Els psicòlegs expliquen que la gent s’estima més quedar-se a casa mentre no es donin les circumstàncies que la ment russa considera ideal per gaudir de l’hivern: neu blanca i neta, temperatures baixes però suaus, de 5 a 10 graus sota zero, el cel límpid i el sol, que piqui una mica.
Escenes típiques d’aquestes dates, com ara les àvies passejant els nets en trineus entre arbres de Nadal i mandarines acabades de comprar, han desaparegut. Les bicicletes van quedar aparcades fa temps i els esquís es continuen omplint de pols perquè als grans parcs de la ciutat no hi ha ni una mísera capa de neu.
Tot i això, no tot està perdut, perquè quan pinten bastos aquí es recorre a l’humor. Humor del bo, amb què el rus es riu de les seves pròpies desgràcies i no vol fer mala sang en els altres. Les xarxes socials s’han omplert de fotografies de neu buscant Wally i d’ estakhanovistes esquiant sobre asfalt. Un veí d’Omsk, a la Sibèria, on fa temps que tothom gaudeix del fred càlid i del sol gèlid de l’hivern, va posar un anunci en què venia a mil rubles (14 euros) caixes plenes de neu als paisans de la Rússia europea. Era una broma, però ha rebut centenars de trucades.
Els moscovites d’avui es consolen perquè no són els únics ni els primers que es queden sense neu per Nadal. El poeta i pare de la literatura russa moderna, Aleksandr Puixkin, que segurament no hauria pensat mai en el canvi climàtic, a principis del segle XIX va començar així el capítol cinc de la seva novel·la en vers Eugeni Oneguin: “Aquell any el clima tardoral/ va estar molt de temps al pati./Esperava l’hivern, la naturalesa esperava. / La neu només va caure al gener/ el dia tercer a la nit...”. I es consolen també perquè els meteoròlegs d’avui tenen més imaginació que Puixkin i ahir pronosticaven que el mateix dia d’Any Nou nevarà però de debò. Visca!