“A la consulta tractem persones trans de 2 anys”
Em dic Elsa. Tinc vuit anys. No és la primera vegada que es parla de mi a l’Assemblea d’Extremadura. Fa quatre anys ja va venir la meva mare a explicar la meva història. Soc una noia transsexual, visc a Arroyo de San Serván i durant els quatre últims anys he viscut un camí molt important, que és el de la meva felicitat”.
Aquestes paraules corresponen a l’inici del discurs pronunciat per una nena valenta. Va ser aquest desembre al Parlament d’un territori on, a les eleccions generals passades, Vox va aconseguir dos escons i gairebé 100.000 vots. Tot i que Espanya és un dels països més acollidors per al col·lectiu LGTB, l’al·legat va avivar el debat social sobre l’edat en què una persona pot tenir clara la seva identitat sexual.
Rosa Almirall (Olot, 1956) és probablement la persona que, amb més coneixement de causa, pot rebatre qualsevol estereotip sobre les persones trans, un concepte que defineix com “un ampli paraigua que acull totes les persones que no se senten 100% identificades amb el gènere assignat quan van néixer”. La seva trajectòria ha estat reconeguda amb el premi per a emprenedors socials Ashoka 2019.
El 2012 aquesta ginecòloga procedent del moviment feminista dels anys setanta va crear un servei pioner en l’atenció a les persones transgènere basat en una perspectiva “despatologitzadora”. Davant l’aproximació biomèdica vigent arreu del món fins al 2018, quan l’OMS va deixar de considerar la transsexualitat com una malaltia mental, Trànsit proposa un model integral d’atenció a la salut sexual i reproductiva de les persones trans a partir de la integració dels factors biològics, psicològics i socials.
Durant aquests anys ha acompanyat més de 2.850 individus immersos en processos d’autoidentificació, visibilització de la seva identitat o de transició de gènere. “A la nostra consulta tenim persones de 2 anys i de més de 60”, assegura Almirall. “El que hem après sobre la identitat és que cap als 2 anys ja entenem que en aquesta societat hi ha dos gèneres. Ens autoclassifiquem segons el que sentim i el que ens ensenyen. Els qui coincidim amb el gènere assignat mai més ens fem preguntes. Però hi ha personetes que amb 2 anys volen posar-se unes calcetes i els seus pares els diuen que els nens es posen calçotets”, explica. I es queden descol·locades. Els pares que han vingut a la consulta no estaven encantats de tenir un fill trans. Han passat per un procés de negar la situació, intentar rectificar-la, amagar-la... fins que arriba el dia que no s’aguanta”.
Des del 2016, la unitat de salut amb seu en el CAP del carrer Manso de Barcelona és el centre de referència a Catalunya per a les persones trans que vulguin iniciar el tractament. Substitueix la Unitat de Trastorns d’Identitat de Gènere (UTIG) de l’Hospital Clínic, que aplicava el protocol tradicional: una avaluació psiquiàtrica despersonalitzada i basada en qüestionaris obsolets que havien d’acreditar un trastorn per identitat de gènere (disfòria de gènere) per accedir al tractament, cosa que excloïa moltes persones del procés i, en conseqüència, promovia l’automedicació.
El centre també dirigeix un pla de formació a professionals sanitaris, pel que han passat uns 9.000 professionals i que la Rosa considera “fonamental”. No en va, el desencadenant de la seva decisió d’iniciar el projecte van ser “actes de discriminació” de professionals de l’equip que dirigia a l’àrea d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) Esquerra.
“Una vegada va venir una dona trans que s’acabava d’operar amb molèsties a la vagina i el ginecòleg li va dir que no atenia homes amb vagina. No ho va fer per ganes de fer mal, sinó per desconeixement”, raona. “La pacient va quedar molt afectada i va demanar de parlar amb la directora. Llavors em vaig preguntar com era possible que algú amb 40 anys de professió com jo, que em vaig fer ginecòloga arran de la meva militància feminista, no hagués atès ningú així. Em vaig prometre d’iniciar una consulta perquè aquestes persones no se sentissin maltractades”.
Els primers pacients, l’octubre del 2012, li van servir per “fer un màster vivencial” i acostar-se al col·lectiu. “Eren persones que feia molt de temps que havien fet la transició, que ja havien iniciat un tractament, o activistes amb una visió política del tema”. Va córrer el boca-orella i van començar a arribar persones rebutjades per l’UTIG.
Des d’aleshores, Trànsit ha atès no només centenars d’homes que se senten dones i dones que se senten homes, sinó moltes altres persones que expressen un ampli ventall d’identitats. La Rosa cita els crossdressers (“mal anomenats transvestits”), o “homes que senten que necessiten manifestar la seva feminitat en moments puntuals”; gèneres neutres, o “persones que no s’identifiquen amb el gènere assignat quan van néixer, però tampoc amb l’altre (i que poden adoptar, per exemple, un rol androgin, potenciant indistintament les seves parts masculines o femenines, o ocultant-les totes dues); persones de gènere fluid, “els qui a temporades necessiten expressar més la seva masculinitat i, en d’altres etapes, la feminitat”; o les identitats no binàries, els qui poden identificar-se parcialment amb tots dos gèneres.
Avui Trànsit és un equip multidisciplinari de deu professionals (tres d’ells trans) que atén quinze noves visites cada setmana i 600 pacients d’arreu del món a través d’internet. La voluntat d’Almirall és que el projecte serveixi per “formar la societat en aquest canvi de xip respecte al gènere”.
PRECURSORA El seu servei d’atenció a la salut dels i les transsexuals funciona des d’octubre del 2012
RECONEIXEMENT Amb 63 anys ha rebut el premi per a emprenedors socials Ashoka 2019