L’èxtasi d’arribar a Santiago
És difícil no plorar d’emoció quan s’acaba la ruta, on tot està preparat perquè el caminant trobi el que busca
El Museu de les Peregrinacions, que té la Xunta davant la catedral compostel·lana, decep una mica. Comença bé, amb una comparació amb altres grans rutes internacionals, però no va més enllà, com si només ho fes per justificar el seu nom suggeridor que en realitat amaga la preponderància dels espais dedicats a la tradició compostel·lana, la de sempre. Trenca aquell motllo una vitrina on hi ha una motxilla del Decathlon, en què l’acolorida indumentària esportiva actual es contraposa al sobri abillament tradicional del pelegrí, amb la capa, el bastó i la carbassa.
La motxilla que més es veu al Camí suposa una aproximació fugaç a la seva actual sociologia, que brilla bastant per la seva absència, tret d’unes frases inscrites en una paret del fons del soterrani, del llibre Qué hago yo aquí , de l’escriptor de viatges Bruce Chatwin.
“Més aviat hauríem d’atribuir-li a la naturalesa humana una tendència compulsiva al moviment en el sentit més ampli de la paraula. L’acte de viatjar contribueix al benestar físic i mental, mentre que la monotonia del sedentarisme prolongat o la feina regular provoquen al cervell ones que causen fatiga i sensació de desemparament. Com a sedentaris que som, alliberem les nostres frustracions mitjançant el fet de viatjar i el moviment. L’Església medieval va instituir la peregrinació a peu com una cura de la malenconia homicida”. La reflexió de Chatwin sí que reflecteix l’essència actual de la peregrinació a Santiago.
A la ruta compostel·lana tot està preparat perquè el caminant pugui trobar el que estava buscant, gràcies a la sensació de llibertat i de plenitud que genera l’esforç físic en contacte amb paratges de gran bellesa i sota l’encant d’una tradició ancestral.
El que es busca pot ser, per exemple, un nou enfocament vital, com el que va trobar l’emprenedor i guru del coaching Josepe García, que va caminar des d’Astorga a Santiago i va publicar el llibre Buen Camino explicant com la peregrinació canvia la manera de portar l’existència. O potser a Déu, a qui va intentar mostrar en fotografies de la llum sobre paisatges del Camí en el seu llibre Casos e Coisas (Casos y Cosas) el brasiler Duda Mendonça, l’assessor electoral que va portar Lula da Silva al poder el 2002 i que després va acabar sent delator judicial de l’Operació Lava Jato.
És un dijous. Després d’esmorzar, mentre em preparo a Salceda per començar l’última etapa, penso, com suposo que és inevitable, en què em va portar a la ruta, que en el meu cas va ser per entrevistar el Camí directament, per deixar d’escriure a partir del que m’expliamb quen d’altres, i per arribar a casa meva a peu des de l’estació de Ponferrada, després de tres mesos a Barcelona.
Però a l’origen també hi havia unes llàgrimes d’emoció d’aquest estiu, les del meu cosí Pancho, de Mèxic, quan, després de fer més de 400 quilòmetres des d’Astúries, va arribar a la plaça de l’Obradoiro amb la seva família. El coronel, així és com l’anomeno, gestiona les seves emocions amb la saviesa de la seva sorna galaicomexicana, però la d’arribar a Santiago el va superar. No va poder contenir un plor que no vaig veure, perquè en aquell moment vaig rebre una trucada que havia d’atendre, però vaig ser-ne degudament informat. Vaig concloure que l’experiència de fer el Camí havia de ser potentíssima.
Començo a caminar darrere l’empremta d’una coreana que va llançada, sense la motxilla que deu haver enviat en un taxi, mentre penso que pot ser que plori; ja ho vaig fer una miqueta quan vaig entrar a Galícia per la pujada d’O Cebreiro, tot i que potser no, perquè, com que ja he entrevistat l’Obradoiro moltes vegades, no hi arribaré i la meva ruta, de 210 quilòmetres, tampoc no dona per a tant.
Plou molt, tal com em va passar en totes les etapes claus: en aquesta, la de l’entrada a Galícia i la de la meva zona d’origen, la de Triacastela i Sarria. És un subratllat galaic que afegeix èpica i que porto bé la meva capa, sense posar-me la caputxa, i el paraigua, perquè no se m’entelin les ulleres.
En arribar al preciós túnel boscós d’O Amenal recordo que Rajoy i Merkel van fer el paperot de recórrer un tros del Camí. En aquell moment no em va semblar un paperot, però avui, sí.
Com que noto que m’acosto a l’aeroport i veig un mapa en un tauler, prenc consciència que soc a punt d’entrar en el municipi de Santiago. Ploro. Veig un cotxe d’on surten els meus amics, la Rocío i l’Óscar, que amb els seus setze cognoms compostel·lans, una cosa gens habitual, han vingut a deixarme entrar. Ens abracem. Ploro més. Llagrimejo fins i tot ara quan ho escric.
Com que són fotògrafs, fins i tot em fan un vídeo en moviment des del cotxe, en actitud tour. Ja no camino, volo sobre el peu de la fasciïtis plantar, que és a punt de rebentar. “Per fer la caminada el més important són els peus”, va escriure Mendonça, però no l’he rellegit fins ara. A Lavacolla compro un tros d’empanada de bacallà i el devoro com un pelegrí, tapant-me de la pluja. Ja m’és igual que em diguin bon camí!
Al Monte do Gozo, un lloc tradicional de plorar, ja no em toca ferho i entre els núvols no es veu la catedral. A San Lázaro, davant del cartell de Santiago, em rep en Xema i també arriba el meu amic en Normalito. És l’èxtasi. El Camí enganxa, efectivament. Després d’acabar el Francès, m’entren ganes de fer el Primitiu des d’Oviedo, per les seves muntanyes, o el Portuguès, per entrevistar-lo, ja que és el que més creix.
En passar O Amenal, on Merkel i Rajoy van fer el paperot, ploro quan noto que ja soc a Compostel·la
El Camí enganxa, i m’entren ganes de fer el Primitiu, des d’Oviedo, o el Portuguès