La cultura diu prou
El títol no és meu, però m’encanta. Pertany a la crònica que l’amic i col·lega Miquel Molina va publicar diumenge 22 de desembre a les pàgines de Cultura d’aquest diari. Que la cultura digui prou a la Generalitat (perquè és a la Generalitat a qui la cultura diu prou), a la Generalitat del president Quim Torra, que, l’endemà (23 de desembre), quan va lliurar la Medalla d’Or de la Generalitat a la demògrafa Anna Maria Cabré i a l’escriptor Josep Vallverdú, va dir que la cultura és “una peça clau” per denunciar la justícia en un context de “repressió i vulneració dels drets polítics”, és una cosa que m’encanta. I en va dir més: “Creiem fermament en la unitat estratègica entre el món de la cultura i el de la política”.
A veure, de quina cultura parla el col·lega Miquel Molina? És aquella cultura la mateixa de què va parlar el president Torra quan va lliurar les Medalles d’Or de la Generalitat? La cultura a què es refereix Miquel Molina és la que, sense pèls a la llengua, deixa anar el següent: “No tolerem que els representants polítics ens tornin a dir que per ells la cultura és essencial, perquè no ho és. Destinar només un 0,65% del pressupost de la Generalitat a la cultura és tota una declaració d’intencions. Ens deixen només les sobres”. Qui deixa anar aquest “prou ja”?
Doncs una plataforma acabada de constituir, Acta Cultura, que agrupa un 95% de les empreses culturals catalanes i que copa –cito la crònica del col·lega Molina– un 98% de la facturació del sector, amb un impacte econòmic que xifren en un 3,5% del PIB”. Total, que Acta Cultura diu prou ja i exigeix un 2% del pressupost que està elaborant la Generalitat (actualment, el pressupost destinat a la cultura és d’un 0,65%). Evidentment, aquesta cultura no té res a veure amb la del president Torra.
Per què? Doncs perquè la cultura, per al president Torra, és “essencial”, però en comptes de parlar de diners (públics) es limita a parlar de “repressió i vulneració de drets polítics”. Vaja, que parla de la cultura com si fos la seva mascota.
És la primera vegada que veig la cultura d’aquest país (un 95% de les empreses culturals catalanes) agrupades en una Acta Cultura disposada a deixar anar un “prou ja” a la Generalitat. I el més important és que a les files d’aquesta Acta Cultura “coexisteixen totes les sensibilitats polítiques”, tal com llegeixo a la crònica del col·lega Molina. Això vol dir que en aquest “prou ja” hi ha gent que creu que la cultura és “una peça clau” per denunciar la justícia en un context de “repressió i vulneració dels drets polítics”, i gent que no només pensa el contrari sinó que reivindica una cultura aliena a qualsevol “peça clau” i qualsevol parentiu amb la política. Però, ull, pensin el que pensin, exigeixen un 2% del pressupost que està elaborant la Generalitat.
Avui la gent d’Acta Cultura s’ha reunit, entre d’altres, amb la consellera de Cultura de la Generalitat, la senyora Maria Àngela Vilallonga, que va donar suport a la iniciativa del 2%, com no podia ser de cap altra manera (podia haverho suggerit, demanat ella, fins i tot dir: o m’ho concediu o toco el dos, però...). I també s’han reunit amb el vicepresident Pere Aragonès, “que, en apreciar la magnitud del problema, els va citar a una altra reunió” (esmento la crònica del col·lega Molina). Pot ser que la cosa acabi amb un 1%, 1,5% o fins i tot un 2% a favor de la cultura catalana. Però el problema és un altre: mentre no se separi la cultura de la política (i a Acta Cultura hi ha d’haver una mica de tot), la cultura m’importa un rave.
La gent d’Acta Cultura anuncia mobilitzacions per a les properes setmanes. “Seran imaginatives, renunciarem a formats tradicionals”, diuen. Les espero amb curiositat, amb afecte, sobretot si són “imaginatives”.
PS. “Ens diran que hi ha altres prioritats, com les llistes d’espera, aquest és l’argument habitual, però per què ha de pagar sempre la cultura?” (testimoni dels membres d’Acta Cultura agafat a la crònica del col·lega Molina). Per què ha de pagar sempre la cultura? Fa 40 anys em van nomenar delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. M’hi va nomenar, a dit, el meu amic i company de facultat (de Dret) José María Socías Humbert, alcalde de Barcelona. Els amics del meu pare van donar el condol a la meva mare: “A Cultura, Mercè, el teu fill no podrà, pobret, robar ni quatre pessetes”. Per què? Perquè en cultura mai no es passa d’un 0,65%. En aquest país la cultura no ha importat mai un rave, llevat que sigui “una peça clau” per denunciar, etcètera, etcètera. Total, que t’esperem al carrer, amiga cultura, més imaginativa que mai. Em diu la Gemma que em queden set línies per acabar aquesta terrassa. Permetinme, ja que parlem de cultura, que els citi el que Josep Maria Flotats va escriure (Un projecte per al Teatre Nacional. Barcelona 1989. Edicions de la Revista de Catalunya): “Els carrers de la ciutat hauran de convergir vers el Nacional, i els habitants del barri hi viuran al voltant, a través d’ell, gràcies a ell. Ha d’ésser alhora, en l’inconscient del vianant, com la font i l’església del poble”. Això és cultura, senyor Torra!
En aquest país el món cultural no ha importat mai un rave, llevat que sigui “una peça clau” per denunciar