La ràbia darrere de la càmera
EUGENI ANGLADA (1936-2019)
Un nen que bufa un condó pensant que és un globus representava als anys setanta una imatge dura d’una innocència robada. Aquest és el pòster de la pel·lícula La ràbia del cineasta Eugeni Anglada que va morir diumenge als 83 anys a causa de les complicacions d’una grip. La seva carrera artística va ser molt prematura: va començar fent cinema amateur amb una infinitat de títols rodats en Super8 i en Super16. La filmografia professional amb prou feines l’omplen un parell de pel·lícules, però quan va irrompre com a realitzador es va situar de ple en la innovació del llenguatge cinematogràfic català per l’agudesa visual que demostrava, l’incisiu sentit del muntatge i la contundent força de les imatges finals.
Eugeni Anglada es va criar a Sant Hipòlit de Voltregà, a la Plana de Vic. De jove es va traslladar a Barcelona per cursar estudis a l’Institut del Teatre. Els primers passos en l’ofici van ser com a actor de doblatge als estudis que la Metro-Goldwyn-Mayer tenia a Barcelona. Hi va estar un any contractat fins que van tancar i es va quedar sense feina. De tota manera li tocava anar a la mili. Un cop acabada, va tornar al poble i va treballar en una entitat d’estalvi uns anys. El 1968, amb una càmera de Super8, va articular els primers curtmetratges: Casi nada, J’aime, Immanències, Infidelitat, etcètera; el 1969 va fer Segundos fuera, i el 1970, Guaraní i Amor 70. Ja en 16 mm va realitzar Donde se oye el silencio (1972), Grotesque show (1973), El gran vacío (1974),
La rage (1975), Un lugar bajo el sol
(1976), Acuarela, Cavall Fort
(1977), etcètera. També va rodar un curt sobre el carnaval de Rio de Janeiro, La samba do povo ,en un ambient molt pròxim a la seva manera d’entendre i viure les relacions humanes. Per La rage, Anglada va obtenir la medalla d’or al Festival Unica 75 celebrat a Polònia. Un any després va venir la posada de llarg en 35 mm amb La
ràbia (1978), basat en La rage i dos curtmetratges més seus. Aquest film va suposar una autèntica transgressió en el panorama del cinema català de l’època. El guió de La ràbia, a part del mateix director, està firmat per Miquel Porter Moix, un home de cinema amb qui Anglada va mantenir una estreta relació personal i professional. La pel·lícula, en blanc i negre, té fotografia de Tomàs Pladevall. Va ser seleccionada com a representant espanyola en la setmana de la crítica del Festival de Cinema de Canes del 1979.
Porter Moix va suggerir el pròxim llargmetratge, Interior roig
(1983), basat en una novel·la de Leonid Andréiev. Va ser una feina que no va poder controlar sota els seus supòsits estètics, per la intervenció en la trama argumental de Terenci Moix. Entre els protagonistes hi havia Enric Majó, Charo López i Fernando Fernán Gómez. En el rodatge hi van treballar persones conegudes avui en l’àmbit cinematogràfic com Agustí Villaronga, amb la funció de decorador, i Rosa Vergés, de script .Un dels productors executius va ser Pepón Coromina. Encara que gran part dels últims anys Eugeni Anglada ha estat inactiu, encara va dirigir un documental sobre el cinema català i una sèrie sobre pobles de Catalunya per a TV3.
Va conrear la pintura i la fotografia, dues passions constants que tenia com a complementàries al cinema. Poques persones com ell van ser tan fidels a l’ofici: solia acudir gairebé cada dia a una sala de projecció i s’interessava per qualsevol tipus de novetat.
El ritme i l’acció, la música i el muntatge eren ingredients inseparables de la seva manera d’entendre el setè art. Va ser un home que s’aferrava a la vida amb una volença enèrgica, d’una fina i dissimulada sensibilitat i amo d’un humor propi impertorbable, com ha de ser.
El 1975 va rebre un premi a Polònia per un curtmetratge i el 1979 va participar al festival de Canes