El llarg adeu de Torra
Quim Torra se n’ha estat anant des del dia en què Puigdemont el va designar president –però vicari– de la Generalitat. Vist el seu full de serveis, cal dir que ha continuat anant-se’n durant l’any i mig que fa que és en el càrrec. Se n’ha anat una mica més a mesura que perdia confiances sobiranistes, incloent-hi la de Waterloo. I fa deu dies el TSJC li va assenyalar directament la porta inhabilitant-lo per al càrrec.
Recorreran contra la sentència, i Torra podrà fer el baligabalaga un temps més pel Palau de la Generalitat, però aquesta decisió ja convida a recapitular i valorar el seu llegat. Atès que la seva obra de govern ha estat negativa –les llistes d’espera de la sanitat són més llargues, l’economia madrilenya ha superat la catalana, la universitat està més asfixiada, la independència queda més lluny, etcètera–, la gent es demana què en perviurà. Potser un àlbum de fotos d’un folklorisme simbòlic.
Quim Torra va prendre possessió del càrrec el 17 de maig del 2018 prometent “complir lleialment les atribucions del càrrec de president de la Generalitat”, la primera de les quals és, per cert, segons la llei de la Presidència, “mantenir les relacions amb les autoritats de les institucions de l’Estat”. Al cap d’un mes va creure prioritari anar a Washington per participar en el Smithsonian Folklife Festival i va deixar una primera imatge per al record: la del seu incident diplomàtic amb l’ambaixador espanyol a la capital dels EUA.
Poc després, el 30 de juny, Torra va protagonitzar un vídeo en un festival de Santa Coloma de Farners, abraçat a una garrafa de ratafia, una beguda a què va atribuir poders semblants als de la poció màgica d’en Panoràmix, el druida d’Astèrix i Obèlix: “Ens fa més forts com a país”, va dir respecte del popular licor.
Després d’aquesta imatge en vindrien d’altres de captades en incomptables festejos: la Fira del Càntir d’Argentona, la Fira de l’All de Cornellà de Terri, l’Aplec del Cargol de Lleida, la Patum de Berga, la Fira de la Gamba de Palamós o les moltes diades castelleres a què va anar, com ara la de la plaça de Sant Jaume, on aquest setembre es va afegir ala pinya. Entre les fotos de més substància política esmentarem la del seu emotiu tribut a una porta feta malbé l’1-O a l’Escola Oficial d’Idiomes de Lleida, la de les seves regulars visites a la presó i, esclar, la seva cèlebre exhortació als CDR a Sant Julià de Ramis l’1 d’octubre del 2018: “Pressioneu!”.
No em consta que hi hagi imatges –i és una llàstima– de les subtils declaracions fetes per Torra a Bescanó aquest novembre, quan va anunciar al món que havia endrapat un plat de botifarra amb seques i no descartava compartir-ne els efectes amb els membres del TSJC que l’havien de jutjar. Un detall ben bonic.
Aprofito aquesta nota per felicitar l’encara president de la Generalitat, no per la seva feina deficient sinó perquè ahir va fer 56 anys. En efecte, va néixer un 28 de desembre (el del 1962), dia dels Sants Innocents. I de les innocentades. Aquí ho deixo.
La decisió del TSJC convida a recapitular i valorar el llegat de l’encara president de la Generalitat