“Escric de la mediocritat”
Carlos Pardo, escriptor, publica Lejos de Kakania
Tres vegades jo, és a dir, ell. El crític literari i escriptor Carlos Pardo ha entrat en aquesta recta final d’any en les llistes d’“el millor del 2019” gràcies a Lejos de Kakania (Periférica), tercera exploració autobiogràfica després de Vida de Pablo i El viaje a pie de Johann Sebastian. Són tres llibres d’un escriptor que es defineix primerament com a poeta, en els quals a través de material biogràfic ha bussejat en assumptes de tots com la relació de parella, la família i, ara, l’amistat. És un tema que –ho heu de saber– uneix entrevistador i entrevistat.
Tres autobiografies als 44? Qualsevol edat és bona per començar a fer recompte. Però el que jo faig és ficció, novel·les en què intento trencar les jerarquies de l’àmbit literari. El que m’interessa és aquell lloc en què el gènere s’obre a altres possibilitats. Coquetejo amb l’assaig i amb la poesia, intento ser imprevisible. Jugo a despistar i intento obligar el lector a replantejar-se què és el que està llegint.
Què té la seva vida que mereixi tres llibres o aquesta no és la qüestió?
Les novel·les que tenen material autobiogràfic, com algunes de Flaubert, Italo Svevo o Annie Ernaux, no són tan interessants pel que expliquen, sinó perquè parlen de gent comuna i fins i tot mediocre. M’interessa l’aspecte biogràfic des de la mediocritat, què hi ha de comú en les nostres vides. Allò que per íntim es converteix en universal.
Què ens explica?
En aquesta novel·la narro uns anys de menys aventures o menys rutilants per més formatius, no tant per les experiències sinó malgrat les experiències. M’interessa no només retratar el que va passar, sinó l’horitzó d’expectatives de cada moment. I, vaja, és un personatge que té el meu nom. Crec que aquest és el camí de la literatura: no es construeix amb fets rutilants, sinó amb fets antisublims.
Llavors és més un repte estilístic que argumental?
És això: una història és literària si està ben escrita. No faig una distinció entre l’experiment formal i el contingut. Quan donem sentit al relat de la nostra vida estem fent servir eines narratives. I això significa ni més ni menys que la vida és una qüestió d’estil. Això és el que m’interessa, a més de trencar la monotonia sobre el punt de vista, sobre la primera persona, sobre els fets que narra. Tot això permet mostrar els diferents nivells de la veritat que caben en una vida. Crec que aquests llibres arriben al lector independentment de si han viscut experiències semblants. Al contrari, molta gent em diu que ha viscut coses semblants, independentment que la seva vida no tingui res a veure amb la meva. En el fons és fer servir la literatura com una eina de desmantellament de la importància que ens donem a nosaltres mateixos.
El distanciament que proposa no és contradictori amb escriure tant sobre un mateix?
Sí. Però qui escriu sobre si mateix tres vegades? El que és molt narcisista o el que no ho és en absolut i necessita construir-se un relat sobre la identitat. De l’autobiografia m’interessa trencar les falsificacions sobre les quals construïm la nostra vida. És un camí que sento que en aquesta tercera novel·la he esgotat. Estic fart de l’escriptura autobiogràfica. La meva, dic, no la dels altres.
Punt final?
Sí, anuncio que me n’estic apartant
ESTIL O TRAMA? “La literatura no es construeix amb fets rutilants, sinó amb fets antisublims”
[riu]. He sabotejat la importància d’un mateix, primer en el l’àmbit emocional, després en el familiar i ara abordant l’amistat, en una dissecció severa però de celebració de les fluctuacions de l’amistat. En aquest cas, entre dos amics homes d’una manera que almenys jo no he llegit. Amb les seves ambigüitats i la seva vulnerabilitat, i sense acabar en una relació eròtica.
Què li diu aquesta ambigüitat? Em suggereix una ambigüitat moral molt interessant des d’una perspectiva –entre cometes– heterosexual, encara que parlar d’heterosexualitat em sembla la cosa més avorrida del món. Els dos protagonistes, almenys al llibre tenen una marcada tendència heterosexual, encara que la seva amistat és una forma d’amor. Perquè m’interessa escriure això. Possiblement perquè és una cosa que m’interessa i que no he llegit gaires vegades.
Li va condicionar el punt de vista d’un home heterosexual?
No, el meu narrador és un boc expiatori. No escric per deixar-me bé, ni escric per jutjar. Sobretot escric a
través d’un narrador enganyós, i això és estrany, et permet posar l’ego en quarantena. No parlo tant de mi com de determinats personatges i aspiracions.
L’escriptor que diu que no escriu sobre si mateix menteix? Igual que el que diu escriure sobre si mateix. En el moment en què un escriu sobre si mateix escriu sobre una altra cosa, perquè està inventant un personatge. Un no pot confondre una cosa amb una altra i si identifica el jo d’un llibre amb la seva persona sortirà un mal llibre.
Va canviar alguns noms...
Amb els anys un es va tornant més conscient de la seva responsabilitat amb allò que escriu. El joc autobiogràfic la implica, ho vulguis o no. Un no pot ser tan ingenu per fabular sobre persones amb nom real i sotmetre-les a aquest exhibicionisme. Però si puc, m’interessen els noms reals perquè funcioni en l’àmbit del que és real.
Hi ha malenconia a la seva obra, un desig de conservar el passat? Més que del passat, parlo de les falsificacions. Però és més una novel·la divertida que malenconiosa.
Ha publicat poesia, tres novel·les, i diu que amb aquesta tanca el cicle. Per on continua?
En tots he intentat trencar el gènere des de dins. En l’última incloc un llarg poema, per exemple, i les anàlisis que intento fer de les emocions tenen un punt assagístic. Però per pur avorriment meu, m’imposo jo mateix algunes traves a l’hora d’escriure. Intento que el lector no les percebi com a tals sinó com a jocs, com aquelles novel·les del XIX que t’obliguen a pensar què cony estàs llegint. Però he acabat esgotat.
Escriu contra l’amistat pornogràfica de les xarxes socials, on tothom és “amic”?
Sens dubte. Tots els meus exercicis autobiogràfics sorgeixen d’alguna manera de la reacció a la construcció simplificadora de la identitat a les xarxes socials. Les grans batalles polítiques contemporànies es donen en la construcció de la identitat. Per això l’autobiografia és un gènere que més enllà de les modes, respon a la necessitat antropològica de construir-nos, i de manera alternativa a com es construeix a les xarxes socials, amb el seu exhibicionisme de cartó pedra. Per això la meva novel·la se situa abans de l’aparició d’internet, sense la dictadura de la urgència i la immediatesa.
Es poden tenir 1.000 amics?
Si els personatges de la meva novel·la haguessin tingut Facebook s’haurien tret moltes angoixes i solitud. Però hi havia alguna cosa en aquell avorriment i aquella solitud gairebé sagrat, i és una relació amb el temps que hem perdut. A mi m’agrada la gent sociable, jo ho soc. Però és cert que hi ha amistats una mica exigents, monògames, que enriqueixen d’una manera que no enriqueixen les de Facebook. Que, d’altra banda, et donen una companyia meravellosa, són com un cor protector. No estic en contra de les xarxes.
Com que fa novel·les autobiogràfiques, viu la seva vida com a futur material de si mateix?
És molt bona pregunta. Sap el pitjor de tot? Soc poeta des dels 16 anys, i havia de fer alguna cosa amb aquesta, diguem-ne, malaltia. Potser em vaig posar a escriure novel·les autobiogràfiques perquè des dels 16 anys sabia que escriuria novel·les autobiogràfiques. Hi ha una cosa protectora a l’hora de concebre la vida com una obra literària, de pair les experiències i convertir-les en material narratiu.
AFECTES “Hi ha amistats una mica monògames que enriqueixen més que les de Facebook”