El risc també és un art
Els artistes que es puguin considerar com a tals, entre altres coses eviten les anomenades zones de confort, que ara estan tan de moda. És a dir, una vegada assolit –merescudament o no– un estatus de figura, de referència, de consolidat o simplement de nom recurrent en el circuit, la majoria opten per no variar ni el terreny ni les regles de joc. I més en els temps que corren, on la pràctica totalitat de músics i grups viuen del directe. El quartet Manel, des dels primers passos de la seva encara no gaire prolongada carrera discogràfica i escènica, no s’ha caracteritzat pel conformisme ni tampoc pels camins trillats. Amb matisos, amb canvis d’enfocament temàtic, amb ajustos instrumentals, més o menys sempre han mostrat una creïble inquietud en aquest aspecte.
Amb Per la bona gent el posicionament ha estat més visible perquè ha estat més global i també més radical. És un afany de risc que afecta a qüestions conceptuals, sonores i també extramusicals, i que primer de tot pot motivar fins i tot un cert rebuig. Al final, tot i això, el treball protagonitzat pel Guillem, el Roger, el Martí i l’Arnau mostra l’evolució artística personal i com a grup i, alhora, un ser al corrent dels temps actuals. En l’aspecte sonor, que és en el que es fixa l’aficionat d’entrada, hi ha apostes clares i brillants com el tema que dona nom a l’àlbum, amb un respectuós samplejat de la veu de Maria del Mar Bonet, o l’addictiva Boy band, amb una barreja de Talking Heads, autoparòdia i Kraftwerk. I el no menys exitós vídeo, sense el qual ja no ets ningú en l’univers planetari. La producció continua sent de Jake Aron però el més important és intransferible: les cançons són d’ells, són brillants, temàticament actuals i no es miren precisament al melic.
Vampire Weekend
FATHER OF THE BRIDE POP
SONY
Després de sis anys de silenci i la marxa de Rostam Batmanglij, l’ara trio comandat, això sí, per l’omnipresent Ezra Koenig, elabora la seva obra més meticulosa. Això no és obstacle perquè possiblement és la més lluminosa, lleugera (18 cançons en menys d’una hora) i directa que hagin il·luminat.
Rocío Márquez
VISTO EN EL JUEVES FLAMENC UNIVERSAL
Després de donar forma i ànima al seu anterior Firmamento, com sol dir el tòpic, Rocío Márquez s’havia posat el llistó molt alt. L’ha superat, tot i això, amb una obra de diferent calat, en trio i proposant acoblament de pals flamencs amb cançons i estils procedents d’altres temps i coordenades.
Nick Cave & Bad Seeds
GHOSTEEN ROCK BAD SEED
Una confirmació, tan terrible com magistral, que la mort el 2015 del seu fill Arthur en un accident fortuït ha esdevingut l’eix de la música de Nick Cave. A diferència de l’anterior Skeleton tree, aquí sonorament traspua més calor, gràcies a loops i sintetitzadors analògics de Warren Ellis, que realcen la seva veu.
Xarim Aresté
ELS NUS I ALTRES MONS POP-ROCK
U98 MUSIC
Les virtuts de Xarim Aresté són conegudes des d’abans fins i tot de Very Pomelo. Ja consolidada la seva carrera en solitari –instrumentista virtuós, compositor emotiu–, proposa una obra arriscada produïda per la dupla guanyadora Santos i Fluren. No és fàcil el resultat però una vegada dins, és difícil sortir-ne.
Flying Lotus
LAMAGRA ELECTRO - HIP-HOP WARP
Del seu recurrent contacte amb el món del cinema Steven Ellison ha establert una fructífera relació amb David Lynch. Això ha desembocat en l’àlbum més psicodèlic i heterogeni de la seva discografia. Com a mostres, l’spoken word del mateix Lynch o les col·laboracions d’Anderson, Paak i George Clinton.
Cala Vento
BALANCEO ROCK AUTOEDITAT
La banda catalana Cala Vento fa un pas definitiu cap endavant, obrint les seves cançons de rock impecable. Ara traspuen melodies i ritmes ajustats en temps, intensitat i perspicàcia lírica, incorporant instrumentacions i vehicles (rap) i sabent en quin terreny es mouen pel que fa al públic.
FKA Twigs
MAGDALENE POP YOUNG TURKS
A partir de temàtica afermada en el dolor i la impotència (ruptura sentimental, lluita contra el càncer), la cantant britànica elabora el seu segon àlbum, on treballa amb brillantor l’apartat vocal, on sonen ecos amb personalitat pròpia; ecos de Björk, David Bowie o Kate Bush.
Kiko Veneno
SOMBRERO ROTO POP-FLAMENC-ELECTRO ALTAFONTE
Un dels noms clau de les músiques populars espanyoles torna a demostrar que això de quedar-se quiet no fa per a ell. En aquesta ocasió, i amb el pòsit aflamencat i la seva veu única com a referències inamovibles, agita amb mestria tecno, psicodèlia, una mica de kraut o soul... i gairebé sense guitarres.
Sharon van Etten
REMIND ME TOMORROW ROCK
SECRETLY CANADIAN
A la seva obra de consagració per a audiències més àmplies, Van Etten construeix una arquitectura molt dels vuitanta, aquella que va contemplar els músics que van passar de posar atenció en el punk a la new wave. A partir d’experiències personals tacades d’ombres, la seva determinació musical és admirable.
Carla
KILL A FEELING POP-ELECTRO GREAT CANYON
Tres anys després del seu debut, un Wild thoughts ben rebut per la crítica, la vocalista i germana de Joana Serrat va més allà del seu synth pop de tints ombrívols inicials i s’endinsa per un camí més lluminós i de coordenades rítmiques més ballables, encara que continuant en clau electrònica.
Lana del Rey
NORMAN FUCKING ROCKWELL! POP
INTERSCOPE
Dins de la inestabilitat emocional que creua des de sempre la seva carrera i la seva capacitat interpretativa, la cantant demostra un sòlid nivell al seu sisè àlbum. Sempre sota la seva obsessió pels clàssics de la música nord-americana –Laurel Canyon, rock surfista...– aquí surt, per fi, amb brillant influx, Del Rey.
Hijos del Trueno
SORPRENDENTES ADELANTOS RUMBA
EL VOLCÁN
La banda Tarántula va ser una petita fita en l’escena indie barcelonina, però quan va desaparèixer el 2012 no es va enfonsar el món, encara que el seu buit va quedar allà. Ara, dos dels seus membres il·luminen un nou projecte amb diferents coordenades sonores i conceptuals –rumba mediterrània– de més abast.