Una fortuna acumulada amb absoluta discreció

Un article del 1985 té la culpa que Mitchell Rales no concedís ni una sola entrevista en tres dècades. “Atracadors en pantalons curts”, els van anomenar a ell i el seu germà Steve la revista Forbes, burlant-se de la seva joventut i el seu estil de comprar i endeutar-se, més propi del món del maó. “Encara sort que no ens van escoltar”, van escriure 15 anys després, quan el conglomerat industrial Danaher ja era un dels grans grups dels EUA i els Rales, uns discretíssims milionaris. Per Mitchell, fins que va descobrir l’expressionisme abstracte, els Picasso i Matisse que tenia a casa eren només decoració. Com a ell i al seu germà, al principi tampoc se’ls entenia Pollock i De Kooning . Amb ajuda de Robert Mnuchin, va aprofitar la crisi dels noranta per comprar obres a preus relativament baixos. La seva relació amb la comissària Emily Wei, filla d’immigrants xinesos, el va obrir a nous mons artístics.

Mitchell va reconsiderar la seva actitud a la premsa després d’un article que concloïa que les traves per visitar la seva col·lecció, oberta el 2006, indicaven que el seu interès era més fiscal que filantròpic. Encara que creuen que l’ampliació de Glenstone parla per si sola, la parella ha conclòs que és millor explicar personalment la seva visió. “No volem ser els més rics del cementiri”, solen dir. La seva fortuna frega els 4.000 milions de dòlars.