En pot donar fe
José Luis Criado, notari de 62 anys, arriba a les 30 edicions del ral·li enfilat en un camió; és el dakarià espanyol més veterà
Per ser concisos i gràfics: José Luis Criado (Arjona, 1957) és al ral·li Dakar el que la pandereta o l’avet decorat és al Nadal. Un element indissociable. Un d’aquells personatges pintorescos, únics, genuïns, que insuflen humanitat a una competicióaventura-negoci que es resisteix a perdre pel camí els valors originals dels dies de l’Àfrica. Només la passió i un insubornable sentit de companyonia i amistat justifiquen la reincidència d’aquest notari atípic al ral·li més dur del món.
Amb 62 anys, aquest 5 de gener Criado hauria de bufar 30 espelmes abans que el seu inseparable Jordi Juvanteny engegui el camió Man a la sortida de Jiddah. “Sí, faig 30 edicions al Dakar. No em sento gran, al contrari: per a mi el Dakar és rejovenidor. Els que tenim esperit dakarià som una mica vampirs: absorbim l’energia als participants joves”, diu de broma José Luis Criado, una “persona molt vital, molt positiva –es defineix–; crec en tot el que faig i hi poso tota la passió del món”.
Però què porta “un notari de poble” –com s’autoanomena– a copilotar un camió per perdre’s pels deserts?
–La set i l’esperit d’aventura –respon sense parpellejar–. Quan era jove (tenia 22 anys al primer Dakar de la història), escoltava entre llençols els programes de ràdio, les entrevistes a Juan Porcar, les connexions en directe de José María García... M’imaginava acompanyant-los. L’esperit de conèixer coses noves, de veure nous països, m’atreia molt. I m’agradava el motor. El Dakar lligava aventura amb motor, i a un nano com jo li bullia la sang.
La invitació a pujar al tren del Dakar li va arribar a la porta de casa. Al cap de poc temps d’haver arribat a la Roca per fer de notari (el 1987), el van visitar al despatx David Oliveras i José Montaño, dos dakarians històrics, pioners entre els espanyols. “Se’m va obrir el cel.
Els vaig dir: ‘Si alguna vegada necessiteu algú per anar al Dakar, m’ho dieu’. Tres mesos després em van dir que tenien una plaça lliure. I me’n vaig anar amb ells al camió, fent-los de copilot”.
Va ser el seu primer Dakar, el del 1990, París-Trípoli-Dakar, “una experiència meravellosa” de la qual va quedar atrapat per sempre. “Va ser una vivència tremenda: el cinquè dia ens vam quedar tirats al desert del Ténéré per una avaria. Va ser quan vaig conèixer Juvanteny i Xavi Foj, i ens vam agermanar en unes vetllades formidables. Allà em va augmentar la set d’aventures. Em vaig dir: ‘Això no ho puc deixar escapar’”. I no s’ho ha permès cap any.
Què li dona el Dakar, que crea addicció a qui el prova?
–A mi em dona molta pau, desconnexió, temps per pensar, que aquí no en tinc, i per conviure amb gent de debò, perquè al Dakar la gent ha de ser de debò: t’estàs jugant
la vida. I sobretot, em dona 15 dies de companyonia, de viure amb gent a qui m’estimo molt, com Juvanteny, Xavi Domènech –els seus companys del KH-7 Epsilon–, o com el mecànic Agustí Campà i altres companys... Hi estableixes unes relacions que a la vida real no tens temps de desenvolupar –reflexiona Criado.
A més, anar al Dakar s’ha convertit en alguna cosa més que competir o viure l’aventura de rescatar un company. Els del camió s’han convertit en una oenagé sobre rodes, cada any amb un contingut solidari més enllà de la cursa. Si a l’Àfrica portaven joguines als nens i a Sudamèrica van tenir el gest de fer realitat l’última voluntat de Fernando Vega Camps portant-hi el seu mocador, ara a l’Aràbia Saudita agermanaran les persones amb discapacitat intel·lectual de la Fundació Privada Vallès Oriental, de la Roca, amb els nens de la Disabled Children’s Association de Riad. Els portaran camions de cartró, contes i dibuixos “que han treballat amb molt amor i il·lusió; a veure si aquests cinc anys a l’Aràbia establim una col·laboració estreta”, anhela Criado, esperançat amb la nova etapa saudita del Dakar.
“L’etapa sud-americana va ser un baló d’oxigen per al ral·li, però ens va fer mal: es va perdre la mística i l’esperit aventurer dels primers anys; semblava una especial del WRC, era nefast. El Dakar és una altra cosa. Els que portem l’essència del Dakar l’hem injuriat, però calia continuar anant-hi per ara tornar una mica als orígens amb aquesta edició a l’Aràbia Saudita”, exposa Criado, crític amb la deriva comercial que ha agafat el ral·li els últims temps, i alhora tan pràctic: “El Dakar s’ha venut al millor postor per guanyar diners, però si l’ASO no existís, qui l’organitzaria?”, es pregunta, convençut que la visita del ral·li a l’Aràbia servirà per “endolcir la dictadura saudita”.
LES BONDATS DEL DAKAR
“El Dakar em dona molta pau, desconnexió, temps per pensar i per viure amb gent de debò”
AMB FONS SOLIDARI
A l’Àfrica va portar joguines als nens, i ara a l’Aràbia agermanarà dues entitats de discapacitats mentals