Del desastre a la tristesa
Aquest any vinent l’eurozona, juntament amb l’economia espanyola, també escaparan de la recessió. Les apostes, incloenthi les dels serveis d’estudis econòmics, coincideixen a descartar aquell escenari negatiu. Els perills que fins fa poc assetjaven continuaran sent immaterials: la guerra comercial es recondueix, la Xina manté l’activitat, el Brexit no serà unilateral i els preus del petroli continuaran controlats en els seus nivells actuals.
Però que el pitjor escenari sigui improbable no fa bona l’alternativa. L’economia europea continua al camí de la desacceleració. L’any vinent creixerà menys que l’actual, que ja ha estat certament trist. En l’últim trimestre l’augment serà d’entre un 0,1% i un 0,2%. El 2020, el creixement anual es quedarà entre un 0,7% del 2019 i un 1%. Descoratjador.
Dels tres motors principals que podrien impulsar el creixement de l’eurozona –l’enlairament del comerç mundial; una política fiscal expansiva dels governs de l’àrea amb marge per fer-la, especialment l’alemany, i la política monetària el Banc Central Europeu (BCE)- només aquest últim està plenament actiu.
I precisament perquè el creixement continua sent raquític, malgrat l’heterodòxia del BCE, l’any 2020 pot ser el del qüestionament definitiu d’aquestes polítiques monetàries. Sobre el banc de l’euro hi convergirà la pressió combinada de la banca, per aconseguir millors marges financers; països com Alemanya, partidaris de la clàssica disciplina monetària, i de la bombolla financera creixent i, sobretot, immobiliària, perquè torni a emprendre una gestió monetària tradicional.
Una disjuntiva explosiva. Els preus dels actius immobiliaris, especialment els de l’habitatge, continuen pujant malgrat la caiguda del creixement econòmic. Un fenomen contradictori que només s’explica pels baixos rendiments financers dels principals productes alternatius, el deute públic o les obligacions de les empreses, conseqüència fonamentalment de la política monetària del BCE.
Aquesta dinàmica alimenta un dels principals problemes socials a les metròpolis europees, amb Madrid i Barcelona en posició destacada. L’escrutini sobre la política dels governs dels Estats i dels ajuntaments augmentarà notablement durant els propers mesos.
En sentit contrari, també és bastant probable que la nova Comissió Europea, que presideix l’alemanya Ursula von der Leyen, serà més complaent amb les desviacions de dèficit dels Estats, ja que tindrà en
L’any 2020 pot ser el del qüestionament definitiu de les polítiques monetàries
compte el feble context econòmic en què hauran d’operar. Una mena de compensació per l’absència de canvis de la política fiscal a Berlín, malgrat les queixes dels empresaris i els sindicats alemanys. Actitud que també s’hauria de llegir com a preventiva davant la pressió dels moviments al sud d’Europa contra la disciplina comunitària. En primer lloc a Itàlia, on l’ex-primer ministre
Matteo Salvini vetlla armes preparant el seu retorn al Govern.
La relaxació de la política d’austeritat europea, convé tenir-ho en compte, és molt rellevant per al cas espanyol. Cada dècima de punt d’ajust estalviat són 1.300 milions de marge de despesa per al nou Govern. La diferència, pendent del que finalment s’acordi amb Brussel·les, podria arribar a superar els 7.000 milions d’euros. Una xifra que pot fer molt més suportable la vida d’un Govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem, amb el suport extern d’ERC i el PNB, i presidit per Pedro Sánchez.
En termes de creixement, l’economia espanyola parteix d’una perspectiva una mica millor, vora un 1,6% el 2020, que la mitjana de l’entorn europeu. Suposaria passar de la creació d’uns 350.000 llocs de treball anuals a uns 200.000. Tot i ser rellevant, objectivament encara és escàs si s’atén el percentatge d’atur que encara arrossega, vora un 14%, 11% a Catalunya. Si aquest escenari es concreta, l’equilibri financer de la Seguretat Social es convertirà en el gran assumpte dels comptes públics.