L’agonia d’un pacte
Des del 28 de novembre que es va produir la primera reunió entre una delegació del PSOE i una altra d’ERC, tota la vida política espanyola ha girat entorn d’aquesta negociació. Més d’un mes sent el tema central de tots els informatius i apareixent gairebé diàriament a les portades. Resulta xocant que l’acord de governabilitat entre PSOE i UP es pactés en només 24 hores i desaparegués del focus d’interès immediatament, mentre que la decisió d’Esquerra sobre la seva abstenció o no en la investidura s’hagi convertit en la qüestió crucial de tots aquests dies.
Aquesta situació està provocant un desgast molt important per a Pedro Sánchez i el seu futur Govern, si és que finalment el pot constituir. La campanya de l’oposició política i també la mediàtica està erosionant severament el crèdit que el líder socialista s’havia guanyat amb el seu retorn al lideratge del PSOE, la victòria de la moció de censura i els seus triomfs en l’últim cicle electoral. Els socialistes no poden allargar gaire més aquesta agonia i, en cas de tancar l’acord, ho han de fer de manera convincent, amb tota claredat i explicant bé els acords assolits amb els republicans. El contrari seria donar pàbul als que creuen que s’ha anat més enllà del marc institucional vigent.
En aquest sentit, el missatge que ha calat és que ERC espera si el convenç o no l’informe de l’Advocacia de l’Estat sobre la situació penal del seu líder, Oriol Junqueras, abans de donar el sí definitiu. El retard en la publicació d’aquest informe i la nota que va emetre ahir l’Associació d’Advocats de l’Estat rebutjant “qualsevol intent d’ingerència o pressió” i “amenaça” sobre el col·lectiu, no fan sinó augmentar la imatge de debilitat de l’Executiu en funcions. Si aquesta situació d’indefinició dura més temps, les campanyes d’assetjament contra el pacte s’intensificaran encara més.
Per aquesta raó, les dues parts saben que l’acord no pot demorar-se gaire temps més. Quan el culminin, arribarà el moment d’explicar-se molt bé. Si ERC acaba donant el sí, hi haurà molts dirigents socialistes que donaran per bo el desgast acumulat, però la pregunta que cal fer-se és si tota aquesta agonia es podia haver evitat.