Álvaro Pascual-Leone
Neurocientífic
El neurocientífic nascut a València i actualment catedràtic a l’escola de Medicina de Harvard dirigirà a partir del mes de gener el nou institut de salut cerebral que posa en marxa la fundació Guttmann a Barcelona. /
Alvaro Pascual-Leone (València) és catedràtic de Neurologia a l’escola de Medicina de Harvard. La seva targeta de visita té diverses línies de diferents càrrecs i entitats. Però a partir del gener, a més, dirigirà un institut de salut cerebral que posa en marxa la Fundació Guttmann a Barcelona. El Guttmann Brain Health Institute. Fa 20 anys que és assessor científic de l’entitat que va néixer per recuperar els lesionats medul·lars. I ara agafa les regnes d’un equip que vol cuidar, mesurar, entrenar i investigar el benestar cerebral. “Que inclou el que hi ha de coll cap avall, per descomptat”, adverteix.
Ens espanta arribar a grans sense conèixer ni reconèixer els altres, sense controlar, amb un greu deteriorament. Com ho podem evitar?
El declivi de la nostra salut cerebral no és inevitable. No sabem bé com fer-ho, però el decaïment amb l’edat no és obligatori.
És qüestió de genètica?
No, no. Encara que sigui important l’herència, amb prou feines hi contribueix un 20%. I no és una càrrega.
Doncs de què depèn? Tenim identificats factors que tenen valor predictiu. Però encara no sabem quins hi ha exactament en la llista de factors que determinen una bona salut cerebral. Hem de trobar l’algoritme, com el va trobar la cardiologia amb l’informe Framingham. Colesterol, obesitat, tabac, hipertensió... En aquest estudi es van invertir molts diners durant molt de temps. El cervell no té aquest mecenes. Potser Barcelona es podria convertir en el Framingham de la salut cerebral a través de l’estudi Brain health initiative que vam posar en marxa al centre Guttmann.
Quins són els senyals que prediuen el futur deteriorament?
Al cervell cal cuidar-lo tota la vida. Cada 4 segons canvien les connexions. No ho podem deixar per quan siguem grans.
Però quan ens fem grans es produeix el declivi al nostre cervell, no?
El declivi comença quan neixem, fins i tot abans. Un 90% de les neurones les perdem abans d’acabar la primària, i les connexions també.
Per què?
Perquè gasta molt. El cervell ocupa un 2% del volum corporal i gasta un 20% de l’energia. És molt car per al cos. Per això poda. Selecciona les connexions que necessita. Les que no utilitza, les elimina. Com fem amb els arbres fruiters. La clau de la seva producció i la seva bona salut és, en gran part, una bona poda. El que és difícil és saber com a pares, com a metges, com a professors, quina és la poda correcta.
La seva idea és que ens entrenem tota la vida?
Hem d’aplicar el mateix rigor científic a les persones abans que estiguin malaltes. O arribarem tard. Hem d’utilitzar el que sabem, encara que sigui poc. No seria ètic no fer-ho. I sabem, per exemple, que una alteració en la velocitat de la marxa prediu una demència al cap de deu anys. O la pèrdua d’oïda. O de visió. El rendiment cognitiu, la forma física, la connectivitat frontoparietal, la intel·ligència fluida que podríem definir com a capacitat creativa o d’aprendre una cosa nova, o el gruix de l’escorça cerebral. Si som capaços de mesurar al llarg de la vida aquests paràmetres podem arribar a predir si hi ha risc de demència quan es produeixen canvis i fer prevenció. Però no sabem com es relacionen tots aquests factors entre si. Ni la importància de cadascun. Necessitem un algoritme.
Està lluny d’aconseguir-se? En tenim prou per fer alguna cosa clínicament. L’institut de benestar cerebral pretén això: buscar la salut cerebral de manera holística i personalitzada. No hi ha receptes generals com sortir a caminar tres quilòmetres. Potser no li agrada caminar per caminar a aquella persona. Hem de comptar amb el pacient a tota hora i fer-li un vestit a mida. El que és beneficiós per a un no ho és en absolut per a algú altre. Sigui exercici o sigui dieta. Hi ha un altre factor essencial: el projecte de vida propi. Hi ha cervells actius, capaços i sense cap pèrdua amb uns hàbits totalment incorrectes.
I tampoc no val per preservar el cervell de qualsevol l’entrenament cognitiu, els molts encreuats?
Si els has fet tota la vida i no els mesures d’alguna manera, potser no. Si fas sempre coses del mateix estil, seràs molt bo en això, en mots encreuats o en idiomes. Però no et servirà per a altres coses. Hi ha entrenaments cognitius actualment que plantegen problemes d’intel·ligència fluida perquè el cervell sigui la teva màquina d’aprendre a aprendre. Per exemple. Et dic tres paraules
UNA LLARGA EVOLUCIÓ “Un 90% de les neurones es perden abans d’acabar la primària: les eliminem”
FACTORS PER OBSERVAR “Els canvis en la velocitat de la marxa poden predir una demència”
ENTRENAMENT “Si sempre fas mots encreuats, seràs molt bo; però es tracta d’aprendre coses”
i tu li busques una relació: pilota, galeta, taula.
...?
Rodona [diu en veu baixa]. L’entrenador el que ha de trobar amb el pacient és què li agrada i què vol i quins canvis hi ha en tots aquells paràmetres que hem de tenir en compte. Perquè potser el que necessita per entrenar el seu cervell sigui ballar tango o cuinar o fer punt de creu. Una cosa nova que entreni a aprendre a aprendre i, sobretot, que li agradi.
Qui podrà pagar les consultes?
A Guttmann estem intentant desenvolupar una plataforma que enllaci tots aquests conceptes i pugui ajudar a l’entrenament cognitiu.
Per què la neurologia no ha avançat com la cardiologia i l’oncologia? El declivi, encara que no sigui inevitable, ens fa molta por.
Crec que un dels motius principals és que no tenim un model animal per a la investigació per estudiar. La neurologia va avançar molt els últims dos segles: el primer en el diagnòstic i el segon en la terapèutica i en el mesurament del cervell. Però si ara es tracta de reduir el patiment del malalt del sistema nerviós, la realitat és que se’ns escapa. Tenim acumulats una enorme quantitat d’assajos fallits en alzheimer, per exemple. El sistema nerviós és complicat i canvia amb la malaltia. Hem de definir el moment perfecte per actuar i controlar. I és realment difícil delimitar-lo. En aquest segle hem de fer el salt i preguntar-nos com hem de prevenir.