Julià Guillamon
Escriptor
El crític literari i escriptor Julià Guillamon publica a Comanegra Deu entrevistes, les que va fer com a periodista a personatges de la cultura com Quim Monzó, Sisa, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany o Pau Riba, entre d’altres.
Dir que Julià Guillamon (Barcelona, 1962) sempre en porta una de cap seria mentir. Al seu cap sempre hi bullen uns quants projectes, que el crític i escriptor gestiona amb celeritat i eficàcia. Ara publica Deu entrevistes (Comanegra), un arreplec de deu converses que va fer als anys vuitanta a personalitats de primera fila de la literatura catalana i universal: Calders, Sisa, Borges, Monzó, Bassani, Maria Aurèlia Capmany, Terenci, Joan de Sagarra, Pau Riba i Robert Coover.
Quan estudiava a la facultat de Filologia, Guillamon ja es veia tota la vida seguint el camí acadèmic. Però va descobrir per casualitat el periodisme i aquella immediatesa i aquell poder tocar l’actualitat amb els dits el va fer canviar d’opinió. Amb vint-ipocs anys, Agustí Pons va confiar en ell per a les entrevistes en profunditat que publicava l’Avui obrint el diari a tot color. Un luxe que Guillamon va poder assaborir de ben jove, i no ho va desaprofitar. Ara, amb gairebé quatre decennis de distància, ha recuperat deu d’aquelles entrevistes, les ha reescrites de dalt a baix amb un llenguatge periodístic actual, i el resultat és una anàlisi d’absoluta actualitat d’aquests deu noms de la cultura de l’època.
“Són deu entrevistes diguemne exemplars –explica Guillamon– o bé perquè l’autor està en el seu màxim moment de brillantor, o perquè és una oportunitat única que se t’ofereix a la vida d’entrevistar una superfigura que en aquell moment va caure davant teu... O la del Sisa, que estava molt content perquè era l’única vegada que li havien fet una entrevista com a escriptor i no com a cantant, que ja s’havia retirat”.
Fa un repàs d’alguns dels entrevistats: “Sagarra i Monzó estaven en un moment súper. Capmany era un personatge singular i molt important”. De fet és l’única dona de les deu peces triades: “En vaig entrevistar més, però ara, mirat amb la perspectiva per
fer aquest llibre, no estaven al nivell dels altres. Montserrat Roig, per exemple, no la vaig entrevistar jo, ho va fer Antoni Batista perquè ja es coneixien. En aquella època, al diari jo era el niñato.
Com que no era periodista, entre els veterans hi va haver un cert rau-rau”.
“Capmany tenia molt suc. En aquell moment es va posar a fer política i per això li vaig ficar el
dit a l’ull. El centenari es va fer bé i la gent la torna a llegir”, reflexiona. Feia unes novel·les negres polítiques molt interessants. I amb Borges també reivindica la literatura fantàstica, que escrivia alguns llibres a quatre mans amb Bioy Casares: “En parlo una mica amb tots; jo tenia molt interès per aquesta literatura, l’experimental i la d’imaginació, que ara torna a interessar”. Borges va conèixer Salvat-Papasseit: “Algú m’ho va dir i jo l’hi vaig preguntar. En aquella època no hi havia internet i era molt difícil documentarse. Llavors el que feia era trucar, trucava a gent i un em deia una cosa i l’altre una altra, i amb això me’n sortia, com en el cas de Giorgio Bassani, que va ser l’entrevista més dura perquè no vaig tenir temps de preparar-me-la”.
Aquestes entrevistes en profunditat avui ja no es fan. Per això avui continuen tenint molta vigència. “Jo era molt jove i en molts pocs mesos vaig conèixer tothom –recorda–. La cultura progre es va esmicolar i això va facilitar que entrés molta gent jove als diaris, que sabien interpretar un nou món, una nova cultura. Pons em preguntava aquestes coses a mi. Des que vaig fer de periodista, el món acadèmic em va rebutjar, Molas em deia ‘vostè és els dels periodistes?’, i això em va refermar”.
“Quan vaig entrevistar el Terenci –continua–, ell estava de subidón perquè s’acabava de fer l’implant de cabells, i em deia coses com que No digas que fue un sueño era una novel·la autobiogràfica perquè quan escrivia de Marc Antoni i Cleopatra eren l’Enric Majó i ell. Llavors em vaig adonar que les coses més bèsties que em deien les havia de posar a les entrevistes, una cosa que al món acadèmic no es feia mai”.
Guillamon recorda que a les entrevistes no es parlava de l’exili: “No se’n parlava, és al cap dels anys que m’he adonat d’aquest silenci, quan hi ha hagut la recuperació de la memòria”. Considera que autors com Monzó, Sagarra, Riba... estaven en un gran moment i que les generacions actuals els poden conèixer més bé gràcies al llibre. Reconeix que, el fet que les entrevistes es vegin interconnectades quan les llegim el va afavorir ell quan en va fer el muntatge, i per això se segueixen com un tot. “Al jovent els farà molt efecte veure aquests deu personatges en la plenitud d’aquell moment”, conclou.
El nou llibre resulta una anàlisi d’absoluta actualitat d’aquests noms escollits de la cultura de l’època
Els protagonistes: Calders, Sisa, Borges, Monzó, Bassani, Capmany, Terenci, Sagarra, Riba i Coover