15 anys del tsunami: la vida després del desastre

Recordo que ni tan sols hi havia ocells. Em va estremir una estranya sensació quan vaig arribar a la ciutat: un silenci absolut que mai abans havia sentit. No hi havia persones, no hi havia animals, no hi havia sons. Vaig sobrevolar Banda Aceh (Indonèsia) poques hores després del tsunami que es va endur 230.000 vides el 26 de desembre del 2004. El temps semblava que s’hagués parat per sempre. Allà baix havia bullit una ciutat a la qual l’alba va sorprendre amb una gran onada i de la qual amb prou feines quedaven a terra rajoles disperses d’unes quantes cases. No hi havia runa dels sostres, ni dels murs, ni ferramentes de les finestres... El mar s’ho va emportar tot. Les mesquites, gràcies als fonaments posats per l’home segons uns o per la voluntat d’Al·là segons d’altres, eren els únics edificis que havien quedat a peu dret.

Recordo les llàgrimes del pilot indonesi a l’helicòpter resistint-se a la imatge mentre volàvem i començàvem veure alguns cossos aferrats o estavellats contra una roca, un tràiler, un gran arbre..., la poca cosa que no havia aconseguit escombrar el mar.

Després del desastre, recordo també la vida. Penso amb afecte en l’ocurrència d’una mare que quan va veure l’onada va lligar els seus dos fills a dos grans bidons perquè poguessin flotar. I així es van salvar. No podré oblidar mai la distribució de la primera ajuda per a les mares

El temps semblava que s’hagués aturat per sempre a Banda Aceh el 26 de desembre del 2004

amb nadons. Ens vam poder obrir pas a poc a poc, arribar fins a les víctimes, i constatar per fi, una vegada més, la infinita capacitat de l’ésser humà per refer-se del dolor. Després de més de 30 anys d’experiència humanitària he pogut veure aquesta resiliència als llocs més durs i remots. Avui, 15 anys després del desastre natural més gran de l’últim segle, m’agradaria reconèixer el mèrit de totes aquestes dones, homes i nens que imposen la vida després del desastre.