Sortir del marasme

Recuperada l’economia en termes estadístics –no en els indicadors de benestar social–, Espanya continua sumida en una severa crisi política. Quatre eleccions generals en quatre anys. Les últimes dues eleccions legislatives s’han celebrat durant el 2019, any amb altres convocatòries a les urnes, ja que també hi va haver eleccions al Parlament Europeu, eleccions municipals i comicis autonòmics en tretze comunitats. El balanç d’aquest intens cicle és el següent: un Parlament més fragmentat que mai, amb grans dificultats per investir el president del Govern (dificultats no superades a dia d’avui), un vot massiu a favor dels partits i coalicions favorables a la unitat europea i una relativa estabilitat en les autonomies i municipis, àmbit en què predominen els governs de coalició.

De baix a dalt, les coalicions s’estan experimentant amb tota normalitat a tot el país. Gairebé totes les grans ciutats espanyoles estan sent governades en aquests moments per coalicions de partits. El Partit Popular i Ciutadans, amb el suport extern de Vox, dirigeixen la ciutat de Madrid. Barcelona en Comú (plataforma que compta amb el suport de Podem) i el PSC governen l’Ajuntament de Barcelona, després que Ada Colau fos reelegida alcaldessa amb el vot afirmatiu de Manuel Valls i dos regidors més de la seva candidatura centrista. Són molt pocs els grans ajuntaments governats en aquests moments per un partit en solitari. Gairebé totes les autonomies, amb l’excepció de Galícia, Astúries, Extremadura i Castella-la Manxa, són governades amb fórmules de coalició des del mes de juny passat. De baix a dalt, Espanya està exercitant l’elasticitat i el multipartidisme. Els partits pacten, en ocasions els pactes es trenquen i es recomponen, i la ciutadania no es mostra hostil a una metodologia que ens posa en sintonia amb la majoria dels països europeus. No hi ha gaire nostàlgia a Espanya de les majories absolutes d’altres temps. El malestar amb la política i els partits no rau aquí. Sorgeix dels nusos sense resoldre. Sorgeix dels nusos i de la demagògia que se’n deriva.

De baix a dalt, les coses funcionen raonablement bé. De dalt a baix, les coses s’han complicat. Al pis de dalt –el Govern d’Espanya– no hi ha manera d’arribar a acords estables. Les eleccions generals d’abril van tornar a col·locar el Partit Socialista Obrer Espanyol al capdavant, molt lluny de la majoria absoluta. Els partits que van donar suport a Pedro Sánchez en la moció de censura a Mariano Rajoy (maig del 2018) sumaven una clara majoria al Parlament, però no van ser capaços de pactar la investidura. No és el mateix donar suport a una moció de censura que investir un president necessitat de diversos i complexos suports parlamentaris. Durant aquests últims dotze mesos això ha quedat clar.

El Parlament elegit a l’abril no va reeixir per falta d’acord entre PSOE i Unides Podem, i per la passivitat de Ciutadans, que no va moure un dit per oferir un acord de coalició als socialistes, amb els quals haurien sumat una còmoda majoria absoluta. Sánchez desitjava el suport de Ciutadans, però tampoc no va efectuar una proposta explícita al partit llavors liderat per Albert Rivera. Es va iniciar aleshores una confusa negociació amb Unides Podem, en què es vetava l’accés del seu líder, Pablo Iglesias, al Govern. Aquella posada en escena va acabar malament. En aquest context, va fracassar el ple d’investidura de Sánchez. Cisma a l’esquerra, mentre cristal·litzava, amb notable cobertura mediàtica, l’escissió d’Íñigo Errejón a Podem. Sánchez argumentava que no podria “dormir tranquil” amb ministres d’Unides Podem en determinades carteres i marcava distàncies amb els partits independentistes, que li havien donat suport en la moció de censura a Rajoy. Quedava clar que el líder del PSOE, molt atent a la línia del president francès, Emmanuel Macron, buscava aliances pel centre. Un pacte PSOE-Ciutadans, amb notables suports en l’àmbit econòmic i en les instàncies europees, hauria sumat 180 diputats.

Rivera no va reaccionar i a partir de setembre el país estava abocat a la repetició d’eleccions generals al novembre, amb la sentència del Tribunal Suprem sobre els esdeveniments a Catalunya al calendari d’octubre. Aquesta coincidència s’havia d’haver evitat. Algunes persones i alguns mitjans de comunicació, entre ells La Vanguardia, van advertir en el seu moment que el solapament de la sentència sobre els fets de Catalunya amb una nova campanya electoral d’alt voltatge no era gens aconsellable per a la salut pública i per a l’estabilitat del país. Desgraciadament, aquest solapament no es va poder o no es va voler evitar i vam viure una tardor política que avui molts dels seus principals protagonistes voldrien oblidar. La campanya electoral va contribuir a incrementar les protestes a Catalunya per les condemnes imposades pel Suprem i les tensions de Catalunya, especialment a la ciutat de Barcelona, on hi va haver barricades en flames, van acabar inflamant la campanya electoral, més enllà del previst pels qui havien optat, conscientment, per una insensata repetició de les eleccions generals.

Les conseqüències d’aquest bucle tardoral són conegudes per tothom: daltabaix de Ciutadans, retirada d’Albert Rivera de la vida política, pujada espectacular de Vox per sobre dels cinquanta diputats, significativa resistència d’Unides Podem tot i la seva mediàtica escissió, recuperació del Partit Popular (que podia haver estat més gran sense el factor Vox), reforçament del bloc independentista català i una victòria més ajustada del Partit Socialista, ara obligat a pactar amb Unides Podem i a aconseguir, si més no, l’abstenció d’Esquerra Republicana en la investidura.

Les eleccions de novembre empenyen el PSOE a l’esquerra i l’obliguen a destensar, un altra vegada, la complexa relació amb els independentistes catalans. Eliminen de cop la hipòtesi d’un bloc central PSOE-Ciutadans i consagren el Partit Popular com a líder de l’oposició, amb l’alè de Vox al clatell. El 2019 acaba, per tant, amb un panorama polític molt més complicat. El pitjor d’aquests dotze mesos ha estat la progressiva erosió de la confiança de la societat en la política i en els partits. En aquests moments, un 45% dels ciutadans situa la política i els partits entre els tres principals problemes d’Espanya, segons els últims baròmetres del CIS. Aquest indicador ha crescut catorze punts al llarg del 2019. Gairebé un 80% dels espanyols veu dolent o molt dolent l’avenir polític d’Espanya. Són dades molt preocupants, que no auguren res de bo, en un context europeu i internacional caracteritzat per l’acumulació de tensions i la mirada preocupada pel futur.

La tasca més urgent dels demòcrates espanyols és recompondre la confiança dels ciutadans en el sistema polític. Per això fa falta un Govern estable, el cessament de l’aventurerisme electoral i la pacient cerca d’una solució per al problema de Catalunya.

Una insensata repetició d’eleccions ha complicat Espanya innecessàriament

Les coalicions funcionen a les grans ciutats i la majoria d’autonomies; ara falta el Govern

La tasca principal dels demòcrates és avui recompondre una mínima confiança en la política