Les dotze van tocant
Omnipresent i ensucrada, s’imposa aquests dies la parafernàlia nadalenca. ¿Hi queda cap rastre, en el Nadal d’avui, de la il·lusió que feia als nostres ancestres el renaixement de la llum natural? Com és sabut, les celebracions hivernals (que el cristianisme va reinterpretar) es van originar en temps arcaics per subratllar la importància que, a les societats agràries, tenia l’allargament de la llum diürna. A les ciutats actuals, malgrat que els cels hi poden ser bellíssims, la frontera entre la llum natural i l’elèctrica és irrellevant. ¿Com és, doncs, que continuem celebrant per Nadal el despertar de la llum natural, si per nosaltres l’únic rellevant és que el corrent elèctric no falli mai, ni de nit ni de dia?
Ara bé, potser la pregunta més significativa que els Nadals contemporanis, tan emfàtics i decoratius, mereixen és aquesta: ¿hi queden rastres, en aquestes festes, de la tradició religiosa que les va inspirar? Si fem cas de les discussions públiques, hauríem de contestar que sí: sovint la interpretació del Nadal suscita polèmiques molt vives. Com la dels pessebres escolars anomenats “paisatges d’hivern”, dels quals s’han eliminat totes les referències religioses. O com la polèmica que, any rere any, es produeix al voltant dels pessebres de l’Ajuntament d’Ada Colau. A parer meu, aquestes discussions revelen que la crisi de les creences és tan forta que ja no pot plantejar-se en termes vitals (valors de vida) sinó en termes estrictament ideològics, polítics.
Sovint, els partidaris de la tradició catòlica s’esquincen les vestidures davant les profanacions de l’adversari. Sembla que busquin en aquests pessebres irreverents la causa dels seus mals. En comptes de preguntar-se per la ràpida volatilització dels valors i de la fe cristiana, s’estimen més una confrontació pública amb els laïcistes. Potser perquè, al capdavall, com diria Ratzinger, el que s’enyora no són valors ni creences, sinó la presència política del cristianisme.
Per la seva banda, els que abominen de la tradició cristiana propugnen un espai públic desinfectat de creença. Perceben la religió com un bacteri que cal eliminar. Saben que, de fet, ja està socialment eliminat. I, per tant, saben que, avui dia, el catolicisme és un rival fàcil de vèncer. Però com que va ser tant fort en èpoques passades, qui es dediqui avui a humiliar-lo encara en recollirà aplaudiments. Quan el clergat està en decadència, l’anticlericalisme és un recurs molt barat.
Per contrast, aquestes discussions subratllen una evidència: l’únic projecte nadalenc que pràcticament no té detractors és la parafernàlia lluminosa i sentimental al servei del mercat.
Malgrat aquest context, m’ha sorprès que el pessebre de la plaça Sant Jaume d’aquest any no hagi suscitat una conversa nova, diferent dels anys anteriors. Paula Bosch, autora del muntatge, ha fet una obra artística d’una eficaç senzillesa argumental i d’una subtil força expressiva. Val la pena fixar-s’hi, encara que no agradi el que ha fet (l’art, com la literatura, no ha pas
Desconstruir: despertar del son les formes adormides per l’ús convencional
d’agradar, pot oferir molts altres valors: pot fer pensar, pot sorprendre, emocionar, interrogar, desconcertar, inquietar). Paula Bosch proposa des de la modernitat un diàleg molt honest i respectuós amb la tradició: ha desconstruït els elements del pessebre tradicional, aïllant-los del seu context, subratllant-ne l’especificitat. Com els arquitectes desconstructivistes Peter Eisenman, Frank Gehry o Rem Koolhaas, que, amb els seus edificis, han intentat pertorbar el son de les formes arquitectòniques convencionals. Les seves desconstruccions responien, això sí, a finalitats diverses: uns volen sorprendre o jugar; d’altres, suscitar un sentit nou.
Desconstruir: despertar del son les formes adormides per l’ús convencional. Vaig llegir que Ferran Adrià un dia, ja fa anys, va fer això: en un ordre que no recordo (no vaig pas tenir l’oportunitat de tastar-ho), va posar en una copa de vidre diverses capes: una de tomàquet líquid, una d’oli i una de pa, no sé si en textura sòlida o líquida; ho va rematar amb uns granets de sal Maldon: havia desconstruït el pa amb tomàquet. Per què ho va fer? Per tornar a emfatitzar el sabor de cada un dels elements d’aquesta menja que, de tant habitual, tothom s’empassa sense degustar. Paula Bosch ha fet amb tots els elements del pessebre una operació semblant.
Un pessebre convencional dormiria a la plaça Sant Jaume el son dels segles. Per bonic, per espectacular que sigui, de tan adormit (de tan usat) un pessebre convencional no diu res. Forma part, com el Pare Noel o els elfs, d’una oferta perfectament sotmesa al mercat de Nadal. El pessebre només pot ser despertat a la manera de Paula Bosch. O bé a la manera de l’avi que el munta amb el net, en la intimitat educativa familiar. En aquest cas, el petit accedeix per primera vegada a aquelles formes tradicionals i als significats religiosos que atresoren. El bo del cas és que serà el nen, amb la seva mirada nova, qui empenyi l’avi a despertar el sentit del pessebre; no pas al revés.