Retalls d’hemeroteca
Aquests dies són propicis per desenterrar fets que en el seu dia van quedar sepultats per l’allau diari de notícies i que vistos ara, amb la perspectiva del temps, agafen un relleu digne d’atenció, perquè obrien portes que ens podrien haver evitat molts maldecaps o perquè van tenir una influència que només podem intuir ara.
N’evocaré tres. El primer és la publicació a El País el 8 d’octubre del 2012, de l’article titulat “Un referéndum para Cataluña”, de Francisco Rubio Llorente, que va ser vicepresident del Tribunal Constitucional i president del Consell d’Estat.
En aquest article, Rubio Llorente –considerat per alguns el vuitè pare de la Constitució, per la seva participació en la redacció del text com a secretari general del Congrés dels Diputats– es referia a la voluntat del president de la Generalitat, Artur Mas, de celebrar un referèndum sobre la independència i no només admetia la possibilitat de ferho per una via legal, sinó que exposava com: “Si una minoría territorializada, es decir, no dispersa por todo el territorio del Estado, como sucede en algunos países del Este de Europa, sino concentrada en una parte definida, delimitada administrativamente y con las dimensiones y recursos necesarios para constituirse en Estado, desea la independencia, el principio democrático impide oponer a esta voluntad obstáculos formales que pueden ser eliminados. Si la Constitución lo impide habrá que reformarla, pero antes de llegar a ese extremo, hay que averiguar la existencia y solidez de esa supuesta voluntad”.
Costa de creure, ¿oi? Rubio Llorente citava el dictamen del Tribunal Suprem del Canadà sobre la legitimitat d’un referèndum al Quebec i afegia: “La Generalidad de Cataluña no puede convocar un referéndum, pero nada le impide pedirlo e incluso colaborar en su convocatoria... Hay que precisar, entre otras cosas, cuál es la mayoría indispensable para considerar aprobada la propuesta, quiénes pueden votar, cuál será la circunscripción (única o provincial) en que se hará el escrutinio, cuál el contenido de la pregunta que se formula y cuál el procedimiento a seguir en caso de que sea aprobada... Una decisión de esta naturaleza requiere algo más que una mayoría simple; ha de ser una mayoría muy cualificada... Y la pregunta ha de ser clara e inequívoca, lo que a mi juicio no implica necesariamente que haya de ser única”.
Quan va escriure aquest article, la relectura del qual pot ser útil si mai volem rebobinar, Rubio Llorente acabava de deixar la presidència del Consell d’Estat, que havia exercit durant vuit anys. Va morir el 2016, però contra el que es podria pensar no va morir afusellat, sinó envoltat pel respecte que mereixia per la seva trajectòria. ¿No sembla ciència-ficció? Només han passat set anys, però és com si parléssim d’un altre país.
El segon fet que vull evocar és del 15 de novembre de l’any 2014. Aquell dia, el fiscal superior de Catalunya, José María Romero de Tejada, amb el suport de la Junta de Fiscals de Catalunya, va considerar que no procedia presentar una querella contra el president i el Govern de la Generalitat per la consulta del 9-N, perquè no hi havia prou base jurídica per iniciar accions penals. Dit en plata: els fiscals, que no crec que fossin independentistes, consideraven que aquella primera consulta, que acabava de celebrar-se, estava emparada per la llibertat d’expressió i de manifestació i no veien on era el delicte.
Curiós, ¿no? El fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, va forçar la presentació de la querella. Com avui sabem, aquella querella va conduir a la inhabilitació d’Artur Mas i va encetar el camí de la judicialització del conflicte. ¿Què hauria passat si s’hagués acceptat la doctrina dels fiscals de Catalunya? No ho sabrem mai, igual que dubto que coneguem mai els detalls de les turbulències causades per
Tres fets molt diferents, vistos amb la perspectiva del temps, agafen un relleu digne d’atenció
aquell xoc, unes turbulències que, al cap de cinc setmanes, van empènyer el fiscal general de l’Estat a presentar la dimissió “per motius personals”.
El tercer fet és un dinar ofert pel president del Tribunal Suprem el 21 de juny del 2019 al president del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, Koen Lenaerts, amb ocasió de l’acte de constitució de les xarxes de cooperació judicial internacional del Consell General del Poder Judicial. Manuel Marchena hi va assistir juntament amb els altres quatre presidents de sala del Suprem.
No sabem què es va dir en aquell dinar, però el cas és que al cap de deu dies, el primer de juliol, el Tribunal Suprem va presentar la famosa qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per saber si Oriol Junqueras tenia immunitat com a euro-parlamentari. Avui molts es pregunten per què ho va fer, si fins llavors no ho havia considerat necessari, i per què, després, en comptes d’esperar la resposta del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, com hauria estat lògic, el Suprem va dictar sentència contra els líders independentistes, entre els quals Oriol Junqueras. Potser la resposta d’aquestes incògnites es troba en aquell dinar.
Són tres fets molt diferents. Els primer podria haver obert un camí per evitar la cadena d’errors que va culminar el primer d’octubre del 2017, la pàgina més fosca de la història d’Espanya recent. El segon, haver creat un precedent contrari a la judicialització del litigi. El tercer provoca avui una comprensible curiositat. És difícil que el magistrat Lenaerts, president del TJUE, i Manuel Marchena no parlessin en aquell dinar del judici dels líders independentistes. ¿Què li devia dir Lenaerts a Marchena, que el va empènyer a presentar la qüestió prejudicial que avui, al cap de sis mesos, amenaça amb dinamitar tota l’estratègia del Suprem?
Dubto que ho sapiguem mai, amic lector. Bon any.