Les rates felices
Ales postres conversem sobre la solitud global, l’epidèmia del segle XXI, i posem com a exemple les finestres il·luminades d’un edifici. És fàcil endevinar les cases habitades per una persona, i no només per la roba estesa. Hi refulgeix un feix de llum groga, i hi imaginem una bombeta nua que penja del cable pelat. No trobaràs bicicletes ni pilotes als balcons, però sí que hi podràs veure algun test. Un gest vivaç que executa l’habitant solitari: regar aquella minúscula porció de terra; parlar-li al gerani o a l’hibisc, admetre que el seu pressentiment és la prova que la vida s’allarga després d’arrelar.
El futur no és tan amenaçador com nosaltres mateixos, que no visualitzem l’avenir, sinó una distopia monstruosa plena de robots destructius i hiperrealistes nines Reborn, esgotades aquestes festes (algunes persones les adopten i les tracten com si fossin reals). Volem que la intel·ligència artificial salvi vides, però lamentem el fred menyspreu de les màquines. Els vincles humans, amb les seves lleialtats i les seves traïcions, amb els seus lligams que un dia semblen sòlids i l’endemà es desfan, reflecteixen les microdecepcions entre els corrents d’afecte i menyspreu.
A taula hi ha misantrops; no sempre
No visualitzem l’avenir, sinó una distopia monstruosa plena de robots
ho han estat, però ara temen no només les multituds, també els éssers humans individualitzats. Els seus bramuls, les seves explicacions, les seves olors corporals, el seu enfilall de sospites. La meva filla ens explica que en un experiment científic amb rates, les que es quedaven aïllades, soles, consumien cocaïna, mentre que si tenien entreteniment i companyia, no en prenien, per molt que en tinguessin a prop. “Quan socialitzaven, eren més felices”, conclou. I ens preguntem com pot mesurar-se la felicitat d’una rata. Gràcies a l’afecte o la solidaritat d’altres rates, superaran les seves frustracions i insomnis en els submons on viuen?
Rellegeixo uns versos del gran poeta Philip Larkin: “Em fico al llit i espero el matí, i els ocells / i els primers passos que baixen pel carrer sense escombrar, / i les veus de noies embolcallades amb bufandes”. Penso en les noies protegides per màscares blanques en tantes ciutats aeroport, en els escassos ocells que sobrevolen l’alba, en les finestres il·luminades per una sola bombeta. També que la felicitat de les rates no pot ser tan diferent de la nostra, animals de laboratori sociopolític. Segons el calendari xinès, comença l’any de la rata de metall o d’or, i amb ell s’inicia una nova roda de 60 anys, prometedora i energètica. Així sia, feliç 2020 de rata!